Aquesta setmana passada la memòria històrica ha tornat a fer de les seves: nostàlgia pels uns, esperit crític per altres, amb tints de reivindicació democràtica o amb esperit mercantil segons el mitjà que ho recollís. Els majors de 45 anys que van viure –de més o menys a prop– el 23-F s’han esplaiat per tots els canals possibles, rememorant, trenta anys després, el fet puntual d’un intent fallit que passarà anecdòticament a la història mundial, però que hauria pogut marcar un gir molt important per a Espanya i, de retruc, per a Europa i que, sens dubte, ha marcat la memòria de la generació que ho va viure.
En aquell moment, a Espanya la militància política entre els joves era freqüent, segurament era la resposta lògica a quaranta anys de dictadura: la fi de la repressió havia permès donar via lliure als posicionaments polítics i a les reivindicacions de tota mena. Però també ho era en els més grans, i possiblement més encara en el bàndols dels perdedors que, per fi i després de tants anys, retrobaven la paraula. Cal recordar però que algunes persones van seguir els esdeveniments amb esperances del retorn de la mà dura, d’altres amb apatia.
En aquella època estava a Barcelona i vaig viure els esdeveniments amb intensitat i preocupació. Acollia al meu piset d’estudiant una amiga salvadorenya que, treballant en el món del turisme, acabava d’arribar de Cuba i havia passat abans mesos als països de l’est. Guardo el record nítid de la tarda i la nit que vam passar escoltant la informació que s’anava destil•lant per la ràdio. Per la meva part sabia que, passés el que passés, retornaria a Andorra, però la meva amiga portava al seu passaport uns visats de països comunistes que li feien témer el pitjor si el cop d’estat reeixia. L’endemà per fi vam celebrar amb alegria i llàgrimes als ulls la rendició dels colpistes.
M’agradaria saber si l’amiga Merlyn, avui benestant ciutadana nord-americana, va recordar en algun moment des de Minnesota el seu particular 23-F a Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada