ACU 15-11-2010

He tingut la sort de participar a la creació i a l’impuls de diferents organitzacions i associacions del nostre país, tenint sempre present a l’esperit que és molt més fàcil crear i impulsar que mantenir. Un d’aquests casos ha estat l’Associació de consumidors i usuaris, una entitat que va nàixer de la voluntat i les ganes d’uns pocs (Joaquim Juan, Meritxell Valls, Joan Rodriguez, Rafel Vilella, Conxita Bach, Ferran Goya, Maria Reig, entre d’altres) que vam creure absolutament imprescindible crear una organització per tal de defensar els drets dels consumidors i usuaris, tan nombrosos en un país quasi exclusivament centrat en el comerç i el turisme.

Els començaments van ser difícils, ja que van requerir dels esforços personals i logístics dels impulsors, així com enfrontar-se a una càrrega de treball i d’obligacions que cadascú assumia en funció de la seva formació i experiència i que desembocava en debats enriquidors, i en treballs de sensibilització i denúncia força interessants. Els poders públics van entendre ràpidament l’interès de l’entitat i tant l’administració nacional com les locals van aportar subvencions i –després de més o menys lluita– col•laboració.

Com a sòcia he assistit a una evolució de línia constant, marcada pel treball, la negociació i, fins i tot, el plantejament d’idees innovadores de les diferents juntes que han passat; també he pogut veure, al llarg dels darrers cinc anys, la lluita per la supervivència quan des de govern s’anaven posant frens a l’entitat.

Sóc resolutiva i, per tant, em sembla impossible que no hi hagi una sortida per a l’ACU en la seva forma actual o en una altra de derivada. Cal acceptar que un lloc on atendre les reclamacions és tan important com una oficina d’informació turística, que un sistema arbitral de resolució de conflictes és imprescindible quan les instàncies judicials es troben saturades; que la manca de diners no es motiu suficient per deixar morir l’ACU, cal esmolar l’enginy perquè de solucions n’hi ha.