Segons els diferents mitjans de comunicació –i a banda de la força criticada despesa originada– els resultats de la trobada dels països del G-20 al Canada deixen palesa la profunda divisió sobre les mesures d'austeritat fiscal a emprendre, front a una fràgil recuperació, i sobretot el desacord sobre la creació d'una taxa bancària mundial a la qual s’oposen aferrissadament Canadà, Xina, Índia i Austràlia, mentre que la promouen els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, França i la Unió Europea. Curiosament, en l’àmbit de la reducció i les polítiques d’austeritat també s’enfronten dues visions: d’una banda la nord-americana, que demana que aquestes mesures no es precipitin, si no es vol que la represa es faci encara més difícil, i que es promoguin polítiques de reactivació per estimular el consum, mentre que a l’altra banda Europa prepara pressupostos amb retallades de despesa dràstiques i un augment de les imposicions.
Allò que queda clar és que les estratègies per afrontar la crisi i les mesures de reactivació a emprendre són força diferents en ambdós costats de l'Atlàntic. Mentre Barack Obama prioritza la reactivació de l'activitat en base a una major inversió, Angela Merkel i els seus col•legues europeus pensen que l’emergència passa per reduir els dèficits públics. Les mesures d'austeritat adoptades pels europeus, i que generen tantes discussions, són conseqüència d’una certa obsessió per la consolidació pressupostària, per obtenir l’aval de les agències de qualificació i així poder optar a préstecs i finançaments assequibles. El què passa és que continuar per la via de l’endeutament no és la solució; com en qualsevol economia domèstica, porta a la creació de més angoixa i més temor a l’hora d’invertir, fragilitza encara més el reeiximent econòmic –castigant al final de la cadena els assalariats– i, evidentment, agreuja els costos socials.
Cal entendre el temor latent dels Estat Units, que amb un creixement del 2,7% encara se sent fràgil i veu com les polítiques d’austeritat impulsades a Europa –que encara representen una quarta part de la creació de la riquesa mundial– poden ser un entrebanc major que els faci sucumbir un cop més a la recessió. D’altra part, també cal preveure que la política internacional nord-americana deixi més de banda Europa, per concentrar-se en economies emergents potencialment més atractives com ara Xina o els països d’Amèrica Llatina. Als que conformem la vella Europa sempre se’ns fa una mica costa amunt acceptar la força dels Estats Units, tanmateix i a tall d’exemple, podem observar que d’acord amb l’anterior cimera i als compromisos que allà es van prendre pel que fa a un major control dels moviments financers, únicament els Estats Units han aconseguit que la majoria del Congrés hagi recolzat un projecte de reforma –el més ampli pel que fa a la regulació financera des de la Gran Depressió–, mentre que a Europa encara ens trobem a les beceroles d’aquesta regulació.
Els economistes i assessors diversos en la matèria sembla que estan apostant per una tercera via, la de la combinació d’ambdues estratègies –la inversió per a la reactivació i la contenció de la despesa–, ja que al seu entendre ambdues tenen justificacions més que provades, però en solitari no aconseguiran els resultats desitjats.
Ja veurem quines seran les conclusions finals d’aquesta cimera i, sobretot, les estratègies i accions que se’n derivaran, ja que de més lluny o més a prop tindran una incidència segura en la nostra economia.
També ens cal, amb tota humilitat i lucidesa, seguir lluitant per –a la nostra escala– combinar les polítiques d’austeritat amb les polítiques de reactivació, però això només és possible en un clima d’establilitat política i d’activitat constructiva, ja que com deia Henry Ford “reunir-se és un inici, estar junts és un progrés, però treballar junts és l’èxit”. També requereix la confiança i la participació ciutadana, que ens sembla fallar molt aquests darrers temps; en aquest cas podem recordar Ernest Renan, quan deia que allò que configura una nació no és el fet de parlar la mateixa llengua, ni tan sols el pertànyer a un mateix grup ètnic, sinó d’haver fet grans coses conjuntament en el passat i de voler-ne fer encara més en el futur.
