Ja fa uns quants anys que, amb més o menys precisió, els estudis ens revelen amb regularitat les patologies de la societat andorrana. En examinar-les i seguir la seva evolució veiem com hem passat de patir estrès pels embussos i una circulació viària deficient a sofrir mals més importants com pot ser la inseguretat laboral i, sobretot, la fragilitat de la situació econòmica que fa que alguns no puguin afrontar les despeses més bàsiques, com poden ser les derivades de la llar o fins i tot una alimentació equilibrada.
Paral•lelament als resultats dels estudis que només es plasmen als mitjans de comunicació –ens trobem poc sovint amb un veí que reconegui obertament estar en aquest situació– veiem com altres estaments de la societat es van posicionant i preparant per escapolir-se de la crisi de la millor manera possible. Aquells que han aconseguit posicions acomodades en base a l’especulació aposten, amb recança segurament, per invertir o desviar discretament els seus capitals a països llunyans per tal de no haver d’afrontar impostos per petits que siguin; aquells que han pujat negocis aprofitant el manà del boom turístic estudien amb el cor encongit i amb els seus assessors legals opcions de declaració de fallida o de cessació de pagaments, això sí preservant al màxim el seu patrimoni familiar que sovint s’ha fos com la neu de maig; mentre que el funcionariat, aparentment els treballadors més explotats i mal vistos, però amb feina segura, no admeten -ni tan sols per l’elit- que se’ls hi pugui retallar els sous o els drets adquirits.
Quan els experts d’arreu estan alertant, entre d’altres, sobre la necessitat imperiosa d’una major cohesió social i d’una solidaritat responsable per fer front comú i poder superar la crisi, aquí sembla regnar el campi qui pugui.
És una llàstima que l’individualisme aferrat ens deixi sotmesos a l’autoritat paternalista de l’Estat que feina tindrà, tant política com estructural, a guarir aquests mals i més encara amb la precarietat en la què es troba.
