Els pares d’adolescents tenim el repte d’estar sempre en el punt d’equilibri adequat. Ens cal ser comprensius i tolerants però sense perdre l’olfacte i la intuïció, no fos cas que caiguin en qualsevol perill; hem de ser atents i afectuosos sense caure en l’excés de protecció; hem de ser també educadors pacients, marcant i ampliant els límits segons la maduresa demostrada –evitant alhora el col•leguisme i la rígida autoritat–; i tot i fer complir regles i transmetre valors, hem d’estar comunicant permanentment oberts a allò que ens vulguin dir al fil dels seus estats anímics i hormonals, reflex de la divina etapa que és la descoberta del món per un mateix. Així ens trobem tots, amb més o menys traça, fent exercicis d’equilibrisme per no estar ni per sota ni per sobre d’allò que cal, ni ençà ni més enllà d’allò que ells necessiten, i jugant amb allò que sabem i allò que intuïm, amb la por subjacent de no fer-ho prou bé.
Mentre tant, i deixant de banda el fet d’estar sempre a disposició del seu bon voler –avui toca expansió i demà retraïment, abans d’ahir emoció a flor de pell i demà passat la cançó de l’enfadós– ens cal també poder disposar d’un llenguatge comú, cosa gens fàcil, ja que els usos lingüístics sovint canvien entre generacions. Ara cal evitar ser freaky (antiquat i hortera), ratllar-se veient els surfers (pantalons als genolls i samarreta XXL) fer skate; quedar amb les quilles (emulant les sèrie B de la televisió espanyola) per anar a sentir flamenquillo; presentar l’amiga pija (fashionista sempre bronzejada) al xurri, o anar a veure una pel•li de terror amb l’amiga gòtica (total look negre amb accessoris fúnebres); mola escoltar el darrer grup punky de heavy metal (piercings, crestes i melenes fluo), i criticar la mare hippy (faldilles llargues, socs i estil progre) que surt amb un rasta fumata (que porta rastes i fuma allò prohibit) i que té un fill emo (aparentment inadaptat al seu entorn i amb depre quasi permanent)...
Una comunicació planera oi?
