Quan era jove, el fet de tenir un cigarret a la mà surava personalitat, era un temps en què fumar denotava més que un hàbit o un vici. Segons el cercle social, la marca o l’herba consumida, assenyalava independència (sobretot per a les noies), progressisme o, fins i tot, un posicionament ideològic i, en alguns casos, cigarret o puret extra-llarg per a les senyoretes i pitillo o puro pels senyorets incrementava la seducció de les faldilles curtes d’unes i de les melenes llargues d’altres. La meva situació no era gens fàcil perquè no fumava; empesa per les meves amigues i amics –tots fumadors– ho vaig provar, i més d’un cop, però no em va agradar. Així que, entre altres coses, no vaig poder lligar mai demanant foc ni tirant volutes sensuals a la cara d’algun espècimen atractiu; tampoc vaig poder fer aproximacions interessades oferint foc als professors de la facultat. En canvi, sí que vaig patir com a fumadora passiva fums de tota mena, que em vaig empassar per fer vida social com manava el cos, i vaig suportar estoicament la picor als ulls dels ambients plens de fum dels antres i discoteques que freqüentava, com requeria l’edat.
La societat ha canviat i avui, per sort, una marca de personalitat per als joves és el fet de poder dir que no, no al tabac i no a tot allò que no els hi convé. Els coneixements adquirits també han portat ha assumir que fumar és un perill per a la salut, tant dels fumadors actius com dels passius. En aquesta situació, és una llàstima que, en la recollida de signatures que s’està duent a terme per demanar la presa en consideració d’una iniciativa legislativa encamina a regular el consum de tabac en espais públics, el Consell General no pugui comptar com a vàlides no solament les signatures dels residents, que si viuen al país han de poder decidir en una qüestió de salut pública, sinó també les signatures dels menors d’edat, que, més que ningú, han de poder triar el futur de l’entorn en què els hi tocarà viure, lliure de fums.
