Ahir Europa estava de celebració –discreta, tot cal dir-ho– amb motiu del seu 60 aniversari; es tracta de recordar un moment històric en què diferents polítics europeus, amb visió estratègica, van culminar el seu somni d’unir políticament un continent marcat per la divisió i les guerres i amb un futur econòmic ple d’interrogants. Aquests seixanta anys d’unió han donat molt de sí en tots els àmbits però sobretot en l’àmbit econòmic. Avui veiem que és la zona més important del món pel que fa a creació de riquesa i pel que fa a inversió a l’exterior; també lidera el consum internacional i l’euro, la moneda comuna, és la segona més forta.
En l’àmbit social, però, l’evolució no ha estat ben bé la mateixa. Tot i que és un territori en el qual sembla que impera la millor qualitat de vida, la realitat és que les desigualtats socials i la manera d’enfrontar el repte de la immigració són difícils de resoldre. Aquest fet, unit a la dificultat de crear un consens o una unió d’actuació política, fa que, tot i agrupar 27 estats i disposar d’uns òrgans de coordinació i control amb un marc legal propi, aquesta realitat madura que és la Unió Europea doni una imatge de manca d’eficàcia real.
Els reptes que ha d’afrontar són diversos: en primer lloc superar aquest ego tan característic dels països de la vella Europa, que es resisteixen a traspassar més sobirania i a canviar els seus models, com són els ordenaments jurídics, les respectives fiscalitats o els diferents drets socials; un altre escull a sobrepassar és, naturalment, el manteniment i la defensa a ultrança de les identitats i la desconfiança front a l’estrangeria, un fet que sembla dificultar qualsevol possibilitat d’entesa i d’impuls comú.
No cal però caure en el desànim. La necessitat d’evolució va sovint lligada al perill i a la necessitat de supervivència i, en uns moments de crisi política, econòmica, social i de valors com l’actual, és probable que els estats europeus trobin la força del canvi.
