17 d’abr. 2010

Sociologia de pacotilla? Abril 2010

Les xarxes socials donen per molt: permeten sociabilitzar, promocionar, difondre, conscienciar, publicitar i un llarg etcètera que ja ha portat alguns sociòlegs a fer-ne estudis més o menys profunds i seriosos.
Al Facebook, per exemple, sense ser expert i només amb unes petites dots d’observació es pot veure com són –o com volen ser vistes– les persones i entitats que hi figuren. Mitjançant la música, els vídeos, els textos i els enllaços s’arriba a conèixer no solament els centres d’interès dels usuaris sinó també aquelles tendències ideològiques més o menys confessables o, fins i tot algun cop, hàbits més ocults.
De forma ràpida i entre d’altres, podem trobar els nostàlgics que s’apunten a grups que recorden emissions televisives dels seixanta i pengen enllaços de pel•lícules i cançons antigues; els activistes que s’apunten a totes les reivindicacions que corresponen als seus anhels; els egòlatres que només parlen i exhibeixen fotos i enllaços referits a ells; els fans que pengen missals (que pocs llegeixen) defensant una o altra dèria; els populistes que segueixen fil per randa la tele-escombraria i són fans dels grups de marujeo; els intel•lectuals que assenyalen lectures d’interès i música culta; els sibarites que recomanen hotels, restaurants i espectacles exquisits; també, els rústics que aposten per tot i força, amb els acudits de riure gras; els que tenen molt temps i s’apunten a tots els jocs i complements; o finalment els eclèctics que despisten, ja que sovint fan una mica de tot.
També en veure els post, fotos i enllaços es revelen altres qüestions més íntimes, com ara les preferències sexuals, les amistats i relacions no gaire recomanables, el rerefons ideològic (que a vegades es contradiu amb la pertinença política suposada) i, fins i tot, aquells trets tan poc acceptats en viu i en directe, com són el masclisme, el classisme o la xenofòbia.
Els sociòlegs que han publicat sobre aquest fenomen conclouen que les xarxes socials són, pel que fa a la primera part, un suport d’expressió i de construcció identitària, però entenen, pel que fa a la segona part, que malgrat les capes de maquillatge que es puguin emprar per vendre una imatge més glamurosa, s’acaba transmetent la crua realitat de cadascú.