S’ha creat una Secretaria d’Estat d’igualtat per primera vegada a la història d’Andorra, en mig d’unes actituds contraposades i divergents segons de qui es tracti i on es trobi ideològicament i socialment ubicat.
Una gran part de la societat civil ho veu amb indiferència, de la mateixa manera com rep la major part de les decisions polítiques en les que no veu un interès o un resultat immediat per al grup al qual pertany. Per a una altra part de la societat, la notícia, lluny de passar desapercebuda, ha creat un desassossec, per no correspondre a les seves prioritats o perquè fa minvar les seves possibilitats d’intervenció i provoca reaccions de rebuig i crítiques no desprovistes d’un toc maniqueista. Finalment, per a una altra petita part de la societat, entre la que em compto, la rebuda és amb satisfacció, la d’haver assolit després de molts anys de reivindicació la creació d’un departament específicament destinat a treballar per una societat més justa i igualitària, tal i com marca la Constitució, que fixa com a principis el respecte i la promoció de la llibertat, la igualtat, la justícia, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona.
Alguns amb esperit reduccionista creuen que només ha de tractar el tema de la dona; altres, al contrari, entenen que és una temàtica amplia que afecta dones, joves, grans, discapacitats i que ja es troba dins l’àrea de benestar. Tanmateix cal recordar que en una societat petita com la nostra, en què les diferències i les discriminacions es fan paleses molt ràpidament i en què els recursos són limitats, la nostra petitesa es converteix en oportunitat si es vol observar, corregir i intervenir directament sobre aquestes desigualtats, i la solució passa per crear aquesta responsabilitat política directa.
Parafrasejant en Marcel Tuyet, col•laborador del Periòdic, “el món no és que estigui mal repartit, sinó que encara s'ha de repartir”; malgrat l’objectiu pugui semblar una utopia no hem de defallir en intentar-ho.
