Avui, 8 de març, data tan mediatitzada i promoguda, no em resistiré a tractar el tema del dia: tornarem a llegir reivindicacions d’unes, promeses d’altres, sentirem estadístiques reals o esbiaixades, segons convingui, i darrera la hipocresia del quedar bé, segons els compromisos de cadascú, ens quedarà el regust de la instrumentalització d’allò molt important i que només s’escenifica uns pocs dies a l’any.
Si bé és cert que els avenços en la igualtat de gèneres han prosperat al llarg dels darrers decennis en la major part de les societats, els retards segueixen sent greus i les desigualtats abismals; i resulta penós, al meu entendre, que aquesta tendència que ha obeït a l’esforç i els sacrificis de moltes dones –i d’alguns homes, tot cal dir-ho– està degenerant per moments en moviments de moda i burdes manipulacions que perjudiquen més que no fan avançar la igualtat entre les dones i els homes.
En el moment d’un canvi paradigmàtic com l’actual, constatant el fracàs i la pràctica fallida d’un model econòmic i social, ens cal saber reorientar i –defugint dels binomis segregacionistes: home-dona, blanc-negre, dolent-bo– apostar per un nou model social i econòmic més integrador, flexible i adaptable a les diferents realitats que engloba. Aquestes realitats són moltes i dispars, però malauradament encara en segueixen formant part l’explotació sexual, la discriminació o la pobresa de la que són majoritàriament –però no únicament– víctimes les dones. L’home ha de ser còmplice d’aquesta croada perquè també n’és artífex i partícip, les dones soles no ho podrem aconseguir, i menys encara des de posicions desventatjades o plantejaments dogmàtics.
Per això també, ens cal superar ja les declaracions d’intencions, escapolir-nos de plantejament teòrics i apostar per polítiques adaptades a les diferents realitats socials, estratègies fonamentades en experiències contrastades i accions concretes i ciblées, per aconseguir una societat més justa i equilibrada en benefici d’un sol gènere: l’humà.
