Avui em permeto parafrasejar el títol de la darrera Mesura humana de l’Iago Andreu. No crec que la seva intenció fos entendrir, més aviat estendre la seva reflexió als lectors, i així em va conduir a recordar aquesta mirada de filla única que he portat, voluntàriament o involuntària, sobre el teatre de la vida i els seus actors.
Deixant de banda els tòpics de despotisme i d’egocentrisme habitualment prestats als fills únics i més sovint retrobats en els grans de la fratria, crec que la mesura és una virtut que pertany més als que han pogut conviure amb germans o germanes. Això per una raó molt simple, perquè tot allò que es produeix a la llar de l’infant únic li arriba directament, sense filtres; els esdeveniments bons o no tan bons es descarreguen sobre la seva persona i la seva vida i escenaris passen de la il•luminació més radiant i encegadora a la foscor més freda i solitària. Els clarobscurs, els matisos, les llums indirectes, queden reservats per aquells que han pogut compartir emocions, vivències, aventures. Tot i amb sensibilitats diferents i perspectives complementàries, els germans tenen en comú un repartiment de l’impacte, una capacitat de relativitzar les històries comunes de la que manquen els fills únics.
La meva experiència i la dels familiars i amics que també han estat fills únics m’ha portat a trobar característiques similars –deixant de banda criteris d’edat, de sexe, d’origen geogràfic o social–: una capacitat natural per assumir tant el bo com el dolent –alguns en dirien maduresa, tot i que no es tracta ben bé del mateix, es tracta simplement de saber encaixar allò que toca i al moment que toca–; un grau alt d’individualisme, que no vol dir, malgrat els tòpics històrics, el no saber compartir, ja que, curiosament, he trobat més fills únics despresos i generosos a l’hora de repartir. Som uns solitaris sociables a qui ens agrada tant la companyia com el retirar-nos quan el companyonatge esdevé massa pesant.Bromes de l’atzar... cadascú ha d’assumir el paper que li toca.
