Ja hem sentit i llegit moltes vegades l’afirmació tòpica que la gestió d’un petit país com Andorra no representava una feina tan àrdua com la d’administrar un estat més gran, sinó que es tractava més aviat de dirigir una comunitat de 85.000 habitants com qualsevol de les tantes que hi ha per Europa amb una mida similar (els exemples que més sovint he sentit són els de Sant Boi de Llobregat a Catalunya i Versalles a França, tot i que n’hi deu haver un munt d’altres). També, altres vegades, i seguint amb tòpics, s’ha afirmat que la gestió del nostre país s’hauria de dur a terme com la d’un empresari executiu al comandament d’una empresa de 85.000 treballadors (equivalent per exemple dels centres Leclerc). Unes afirmacions comunes i no gaire brillants amb les què ens regalen polítics i opinadors de tota mena per tal de fer arribar l’aigua al seu molí i així sustentar teories populistes i demagògiques.Per la meva part entenc que la gestió del nostre país es troba molt lluny de ser simple. Deixant de banda alguns fets pesants, com són les nostres característiques organitzatives que fan que, a més de l’administració central, mantenim les administracions comunals amb llurs prerrogatives i competències anacròniques que dificulten i alenteixen qualsevol qüestió; si passem per sobre la manca general d’eficàcia administrativa i la mala distribució del personal de les administracions –tot i el gran nombre de funcionaris vàlids i amb resultats demostrats– que sovint es troben en llocs que no corresponen a llurs aptituds i habilitats, realitzant tasques que no els satisfan o que fan mecànicament sense esperit de millora, en departaments sobredimensionats contraposats a àrees deficitàries en recursos humans i tot això afegit a la manca de polivalència i a la resignació de la seguretat del sou; si obviem el pes de les xarxes conegudes o secretes (existents a tot arreu, cal dir-ho, però molt més visibles i detectables en una societat tan petita com la nostra) que fan que les contractacions, adjudicacions, subvencions o altres, tant en els àmbits privat com públic, obeeixin a motius poc lògics (família, amics, negocis...) i fins i tot a voltes poc clars (favors, tendències sexuals, confluència d’idees o d’interessos,...); si no entrem a considerar la crisi estructural que arrosseguem, la crisi financera internacional que ens afecta, ni la buidor de les nostres arques (ni tampoc com ni qui les ha buidat); i si, a més, ens trobem immersos en una inestabilitat política de la que tots ens queixem però de la que tots som co-responsables, perquè els polítics en democràcia no arriben habitualment als càrrecs per generació espontània sinó perquè al darrera hi ha uns electors que els hem escollit i votat, o menystingut i deixat de votar; és evident que, un cop analitzats tots aquests frens i problemes així com altres que l’espai no em permeten mencionar, tots tinguem ganes de deixar passar l’aigua del Valira sota els ponts i esperar activament o passiva que les circumstàncies millorin.
Tanmateix, no és l’actitud que el nostre país, nosaltres mateixos i els que ens segueixen, mereixem. Preferiria que no arribes un revulsiu per canviar el rumb de tot allò mencionat, perquè habitualment els revulsius són cops tan forts que a més de portar al canvi i, a la llarga, a la millora, també provoquen ferides que deixen cicatrius grans i visibles. Nosaltres, els ciutadans, hem de prendre consciència de la nostra quota de responsabilitat en la situació actual, defugint victimismes i crítiques estèrils i participant en la mesura possible en la reorientació de la situació. Els politicastres, aquells que acostumen a emprar el populisme i la demagògia com a eines recurrents i que segueixen sense pèrdua els fils de la xarxa que millor els convé, han de deixar pas als polítics amb sentit d’estat, aquells que poden configurar el marc de l’Andorra moderna de gestió racional, sustentada en una administració eficaç, amb una economia lliure però controlada, per evitar usos i abusos, governant des de la responsabilitat i establint les prioritats reals per al país. Potser cal, simplement, que entre tots anteposem la gestió a la política.
