L’altre dia constatàvem amb unes amigues la facilitat que tenen alguns per guanyar diners o per ascendir en la piràmide social mentre que d’altres, amb un mateix punt de partida, ho aconsegueixen amb molta més dificultat o lentitud o, fins i tot, ni se’n surten. Les argumentacions divergien a l’hora de trobar una explicació: per a una l’èxit ràpid es devia a que es tractava de persones intel•ligents i espavilades, l’altra deia que no és el mateix ser intel•ligent que espavilat, una tercera va afirmar que es tractava simplement de persones poc escrupoloses que no s’embarassen de normes morals que les podrien alentir en el seu camí.
Una xerrada intranscendent i referenciada entre bromes de la qual vam acabar concloent que, malauradament, la societat propicia cada cop més aquest tipus d’èxits i que els joves admiren més aquell que triomfa per cara dura que no pas aquell altre que ho fa a força d’estudi i d’esforç.
A la tarda del mateix dia vaig sentir a la ràdio el tango “Cambalache, siglo XX”, escrit fa quasi bé un segle, que recollia tan irònicament alguns dels nostres comentaris. Als anys 1930 ja es veia com “el mateix ser dret que traïdor; ignorant, savi o lladre; generós o estafador... És el mateix un ase que un gran professor; no hi ha suspesos ni escalafons; els immorals ens han igualat. Que l’un viu de la impostura, que l’altre roba en la seva ambició, tant fa que sigui capellà, matalasser, rei de bastos, cara dura o polissó... Qualsevol és un senyor, qualsevol és un lladre... Segle vint, tripijoc problemàtic i febril.... És el mateix el que treballa de dia i de nit com un bou, que el que viu dels altres, el que roba o està fora de la llei”.
Arrabassar i copiar semblen ser de tots els temps però avui més que mai inspiren admiració i magarrufa. El millor és no pensar-hi i tornar a escoltar alguna de les versions de Sosa, Serrat o Aute d’un tango reiteradament prohibit per la dictadura argentina: la lletra de Santos no té pèrdua i és tan del segle XX com –ai las- del XXI...
">
