7 de gen. 2010

Una diada d'Andorra a Prada... - 13/09/2008;

Quan em van convidar a participar al Dia d’Andorra de la universitat d’estiu de Prada i em van informar que la temàtica d’enguany era l’andorranitat no em vaig sorprendre. De fet, com que he anat alguns anys a les trobades i col•lecciono les seves publicacions, ja sabia que sempre procuren buscar temes d’interès general vinculats a l’actualitat i, aquest, no n’era una excepció.


Quan em vaig posar davant l’ordinador per fer la meva petita ponència vaig estar donant voltes al concepte de l’andorranitat i, finalment, degut segurament a la meva deformació professional i sabedora dels noms de la resta de ponents, vaig optar per defugir de la vessant més jurídica, política o institucional del tema per centrar-me en una visió més íntima i personal de la qüestió basada en la meva pròpia experiència.

Per qüestions que no venen al cas, no vaig poder anar a Prada a donar lectura de la meva particular visió de l’andorranitat, però no em va preocupar excessivament ja que, com deia abans, any rere any la publicació recopila els textos de tots aquells intervinents, es trobin presents o no, a la jornada.



Els dos dies següents vaig poder llegir, sentir i veure als diferents mitjans de comunicació el bon desenvolupament de la diada, extractes d’algunes de les ponències i comentaris sobre els mateixos.



Fins aquí res de nou, és allò que passa cada any amb la Diada d’Andorra a Prada.



Però la cosa no va acabar aquí. Els dies següents, les setmanes següents i pràcticament un mes després, s’han anat succeint opinions, columnes i comentaris de tota mena al voltant del tema de l’andorranitat i la identitat andorrana. Ciutadans, opinadors, periodistes, intel•lectuals, ex-polítics i polítics en actiu i, fins i tot un dels nostres coprínceps en la seva homilia, van voler-hi dir la seva, i no vull oblidar els dinars familiars i amicals que han gaudit d’un tema de conversa privilegiat en les trobades fetes durant aquest període.

La meva intenció no és entrar a dissertar sobre les opinions emeses, cadascú és ben lliure de pensar i expressar-se i, com és normal, m’he identificat amb algunes, no n’he compartit d’altres i algunes altres m’han deixat indiferent per la seva falta de substància; la meva observació va encaminada a preguntar-me el motiu de tot això.



Serà que en moments de crisi els éssers humans tenim la necessitat d’arraulir-nos al voltant d’un fet comú per ser més forts? Serà que s’albiren unes eleccions i uns canvis polítics que fan trontollar certeses integristes (que no integradores)? O serà que realment hi ha un problema identitari a Andorra?





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada