7 de gen. 2010

Tot és qüestió d'imatge? - 12/06/1999;

Les diferents campanyes dels partits polítics a les eleccions municipals i europees que s’estan portant a terme en la veïna Espanya ens estan donant la justa mesura del creixent poder de la imatge i de la importància que es dóna a l’aparença, molt sovint en detriment dels continguts.



A banda de programes i de mítings, i considerant que una imatge val més que mil paraules, descobrim que la majoria dels polítics masculins es presenten, en les fotografies de campanya o en els seus espots televisius, amb un “look” aparentment senzill, fet d’un bon tallat de cabells (fins i tot aquells que llueixen una calvície precoç), un tò lleugerament bronzejat a la pell que dóna un aspecte saludable (cal, però, no abusar-ne; recordem les crítiques al bronzejat un xic massa pujat, per l’època de l’any, que llueix el candidat a l’alcaldia de Barcelona per Convergència i Unió, Joaquim Molins) i una vestimenta rebuscadament adequada a la personalitat i característiques físiques del polític en qüestió (les camises blau cel arrasen).


Algunes de les dones candidates, però, sembla que han estat força més influenciades pels seus assessors d’imatge. Els exemples més destacats en són, d’una part, la candidata del PP al Parlament Europeu, Loyola de Palacio, que de ser una dona amb l’aspecte natural, defugint sempre de la sofisticació, i amb una vestimenta habitualment sòbria i més aviat esportiva, s’ha revelat en la campanya com una dona més femenina, maquillada, enjoiada, lluint cames amb vestits i faldilles i, fins i tot algun estampat. L’altra política que ha mostrat una imatge renovada (el canvi, però, ha estat fet amb subtilesa al llarg de tot un any) és la candidata del PI, Pilar Rahola. El canvi va començar per la pèrdua d’uns quilos superflus, per una renovació del vestuari en una línia més moderna i “sexy”, per un maquillatge més accentuat i, fins i tot, les males llengues diuen que mitjançant un injert de cabells. Algunes candidates, com la socialista Rosa Díez o Magda Oranich de CiU, han demostrat el seu sentit de la igualtat emulant els candidats masculins, mentre que altres, com Imma Mayol d’IC-V, s’han mostrat immunes a la política d’imatge dels assessors i han mantingut la seva imatge habitual.


Parlar de la campanya sense parlar de publicitat i de màrqueting sembla impossible. Hem pogut veure tota mena d’espots televisius per vendre els candidats i els seus programes polítics. En destacaria, en la captura de vots per l’alcaldia de Barcelona i el Parlament Europeu, els espais de Convergència i Unió, que es troben molt enfocats a la promoció dels polítics i del partit, mitjançant la presència quasi constant de Joaquim Molins i de Pere Esteve, el testimoni imprescindible del primer nacionalista de Catalunya, el propi President de la Generalitat, amb algun toc de referència presencial als electors. Els espots dels socialistes es diferencien tant en el fons com en la forma, segurament perquè són dues agències diferents les que els han realitzat; així, el que presenta la candidatura al Parlament Europeu i que s’inicia amb el vol i la presència amenaçadora d’ocells (s’entén que els ocells simbolitzen el PP), no deixa de recordar als cinèfils la pel•lícula “Els ocells”, de Hitchcock, i d’evocar a la gent del carrer l’expressió castellana “pajaros de mal agüero”. En el bon moment, la figura de Rosa Díez emergeix ferma i salvadora front al perill... L’espot que presenta la candidatura a l’alcaldia de Barcelona, pel meu gust més europeu, centra el protagonisme en la vila mateixa, mitjançant unes perspectives àmplies i molt estètiques de la ciutat, i ho combina amb uns primers plans del candidat Joan Clos i de ciutadans -aparentment triats a l’atzar- que comenten la “seva” Barcelona; la realització ha estat feta de forma que la imatge presenta un moviment continu. El darrer espot digne de mencionar és el que presenta IU; recuperant imatges antigues en blanc i negre d’un combat de boxa i mitjançant els comentaris adequats, es fa una descripció demoledora del PP i del PSOE, acabant amb unes imatges en color potents -quasi viscerals- que contrasten amb la tranquil•litat del to de veu del locutor i candidat ideal (encara que una mica massa endiumenjat), Julio Anguita...


Pel que fa als cartells de presentació dels candidats (alguns un xic massa maquillats) hem pogut veure moltes fotos de primer pla, sovint retocades per donar relleu a alguna característica del polític; per exemple, veiem que els dos principals contrincants a l’alcaldia de Barcelona (en tenir els ulls blaus) es troben amb una mirada treballada i ressaltada en els cartells per transmetre als electors una imatge de transparència i honestetat, mentre que els tres candidats a l’Europarlament pel PP, pel PSOE i per CiU gaudeixen en les tanques d’un somriure particularment esclatant (potser també retocat) per transmetre franquesa i seguretat als electors.


També cal mencionar aquells petits detalls que fan que una campanya sigui única i irrepetible pel partit que la promou: que seria un míting socialista sense una presència massiva de roses? O un acte popular de Convergència sense sardanes i “pa amb tomàquet” (fixeu-vos que fins i tot els setrills porten el logotip de CiU amb el lema “el repte”)?


Esperarem amb candeletes les pròximes eleccions comunals per veure les campanyes i els esforços dels assessors d’imatge dels diferents candidats andorrans. Però, ull polítics, no votarem necessàriament el més somrient, el més clenxat o el més “sexy”. Escoltarem els discursos, analitzarem els fets i llegirem, fins i tot, la lletra petita dels programes...