7 de gen. 2010

Les noves receptes de la sopa d'all - 11/01/1999;

Llegint El Periòdic de diumenge em vaig assabentar que el Ministeri de cultura i turisme, a partir de les conclusions del Pla de màrqueting turístic, estudia la possibilitat de crear un Convention Bureau a Andorra per atraure un nou tipus de clientela turística “d’alt nivell adquisitiu”, segons la periodista.




Aquesta notícia em va fer aflorar a la memòria els meus anys de treball al Govern. En aquella època, la recent nascuda Conselleria de turisme i esports -amb un pressupost que avui podríem considerar ridícul- ja lluitava per donar a conèixer Andorra arreu d’Europa i poder atraure cada cop més visitants. Al llarg dels vuit anys que vaig estar-hi, un petit equip de persones, encapçalades pels polítics de torn, vam treballar per Andorra sense estalviar ni esforços ni hores extraordinàries, perquè crèiem que la nostra feina era imprescindible i que ho seria encara més en l’esdevenidor.



Així, mitjançant l’assistència a salons i fires internacionals -més o menys les mateixes que en l’actualitat: Tolosa, Barcelona, París, Londres, Milà, Berlín, Bruxel•les...-, convidant regularment grups de periodistes per aparéixer així en els mitjans estrangers -cal recordar que en aquells temps no teníem la sort de “gaudir” del tema del tabac per sortir tan sovint com ara-, fent campanyes de publicitat -alguna de les quals com “Andorra, l’escapada” va ser exitosa, pesi a qui pesi, tant pel que fa al renom que va donar al país, ja que encara avui tant catalans com espanyols la recorden en les enquestes, com per l’augment del nombre de visitants que van venir a Andorra amb posterioritat-, buscant noves accions i estratègies a desenvolupar conjuntament amb els professionals dels sectors (estacions d’esquí, Unió hotelera, Sindicat d’iniciativa, Delegacions turístiques d’Andorra a l’estranger) per fidelitzar el turisme i captar-ne de nou. Aquella conselleria que, repeteixo, disposava de pocs recursos, tant humans com econòmics, va treballar per crear sinèrgia entre les estacions d’esquí, va elaborar projectes de classificació hotelera, va presentar nombrosos informes sobre polítiques turístiques; alguns d’aquests temes es van desenvolupar, altres no, i altres encara s’estan estudiant avui.



Quan l’any 89 vaig presentar la dimissió al Govern -per raons que ara no venen al cas- el darrer projecte que vaig deixar sobre la taula del conseller -i pel que em consta, del Govern- va ser la proposta de creació de l’Andorra Convention Bureau. Ara fa quasi deu anys, un projecte realista, basat en un estudi previ de la capacitat i qualitat de les instal•lacions disponibles, tant públiques com privades, presentava la proposta de constitució de l’ACB (Andorra Convention Bureau), amb un projecte d’estatuts, una descripció de les activitats per portar a terme, un estudi de règim econòmic, així com el suport de promoció i venda que ens oferien altres Conventions Bureaus.



Els contactes establerts en motiu d’aquell projecte ens van permetre esbrinar, entre altres coses que, únicament amb el suport dels seminaris, congressos i convencions que descartaven el Convention Bureau de Barcelona i el Convention Bureau de Niça, per tractar-se de grups massa petits per a ells, l’Andorra Convention Bureau ja es podia sustentar. El suport més important que vàrem rebre en la concreció del projecte va ser el del sr. Richard Newman, director de l’IACB (Associació internacional de Conventions Bureaus), que en conèixer les nostres possibilitats, i malgrat la llunyania dels aeroports, creia fermament en el futur d’Andorra com a centre d’acolliment de convencions i congressos de petit tamany, apostant per una alta qualitat de serveis, ja que en aquells moments hi havia poca competència per a aquell tipus de grups.



Us demanareu el perquè d’aquesta llarga remembrança; doncs, simplement, per constatar que els anys passen i que el país no avança al ritme que hauria d’avançar realment. Aquell projecte del 89 -amb una important inversió inicial però que, si s’hagués portat a terme, segurament ja es trobaria amortitzat- el Govern del moment va preferir deixar-lo dormir en un calaix a l’espera d’unes eleccions a tres mesos vista.



D’exemples com el d’aquest projecte, elaborats en altres sectors de l’administració, en podriem trobar a cabassos -això si alguna persona ben intencionada no els ha extraviat-. Els Governs han anat passant i segurament han anat trobant projectes als calaixos, però seguint la teoria -que no ens porta massa lluny- de que “els anteriors no en sabien” i “nosaltres ho farem millor”, han preferit encomanar als seus nous assessors plans, estratègies, accions -canviant-los el nom, això sí- en un etern recomençar.



Avui, quan ja em trobo lluny de la meva etapa a l’administració pública, com a ciutadana em demano, més d’un dia, què seria d’Andorra si, en el decurs dels darrers vint anys, quan s’han presentat projectes viables -fossin del caire que fossin- els polítics i els tècnics haguessin estat valents a l’hora de prendre decisions per tirar-los endavant, i si els polítics i els tècnics que els van succeir haguessin valorat fredament -pel fet de trobar-se al servei del país, no de la seva empresa ni del seu partit polític- si havien de donar continuitat als projectes endegats. Andorra segurament hauria progressat molt més rapidament, l’estat hauria malgastat menys diners en un etern fer i desfer, els funcionaris haurien estalviat energies i conservat il•lusions, i potser que els ciutadans seríem més participatius i menys crítics amb aquells que- siguin del color que siguin- ens governen.