Darrerament ens hem trobat immersos en un moviment de solidaritat força extraordinari, la població d’Andorra en paral•lel amb la població d’altres països del món ha reaccionat de forma extremadament positiva front a un esdeveniment tan tràgic com és la devastació causada per l’huracà Mitch a Centreamèrica. El motiu del meu escrit no és felicitar tots aquells que hi han contribuït ni extasiar-me un cop més davant aquest impuls solidari que ens ha envaït; això ja ho han fet a bastament altres persones en moltes columnes de la premsa nacional.
Tot acte té una causa, i aquesta solidaritat no solament ha estat una resposta a imatges de desolació i de misèria, ha estat un cop més per a moltes persones una forma d’aplacar la seva consciència, de ser ciutadans privilegiats en una societat privilegiada i en un país privilegiat.
Cal ser honestos i conseqüents amb nosaltres mateixos i, malauradament, el “fer bé” de forma totalment gratuïta i desinteressada és una acció cada cop més rara, i no em refereixo solament a la participació en accions solidàries. Som humans, i sembla que la major part d’ajudes i favors que podem fer van sempre lligats a la secreta esperança de l’agraïment o de la compensació o, simplement, com deia abans, a fer callar la nostra cosnciència.
Alguns em diran que allò important és el resultat final, l’aportació dinerària o l’ajuda realitzada, no la motivació que ens ha portat a fer-ho. No crec que s’hagi de simplificar tant, sense arribar a capficar-nos cal que aprenguem a conèixer-nos i a assumir-nos tal i com som, amb les nostres coses bones i dolentes -som humans, al cap i a la fi- però també cal que els mateixos principis d’avaluació els apliquem als demés.
Per què això? Senzillament, perquè ens trobem en una societat moralitzadora -prova n’és la meva reflexió d’avui- on ens és molt fàcil de jutjar els altres i més difícil de valorar les nostres pròpies intencions. Quantes vegades ens equivoquem, pensant actuar bé, i -amb la consciència tranquil•la- arribem a perjudicar algú?
Hi ha moltes maneres d’actuar bé o malament, per això cal tenir cura en els judicis ràpids de les accions dels demés o, fins i tot, de les pròpies. Hem arribat al punt que la bondat o el ”fer bé” són sovint criteris de desprestigi abans que claus d’admiració; no heu sentit mai allò de “mira que és bona persona, pobret...” o “només és bona persona...”?
No és gens fàcil, perquè no hi ha uns criteris uniformes sobre el què ha de ser la bondat. Per a uns la docilitat, la manca d’agressivitat, la resignació, són símptomes inequívocs de la bona persona; per altres el ser agressiu, arribista i triomfador, i alhora solidari, són una mostra patent del “fer bé”. Tant... tant poc, no és gens fàcil.
Potser allò més senzill és arribar-nos a conèixer en profunditat, fixar-nos els nostres propis criteris i seguir-los, i procurar mantenir-los passi el què passi. Llavors, pot ser que, a més de participar en alguna causa solidària o de fer un favor, serem honestos amb nosaltres mateixos i, a més de sentir-nos millor, serem persones entre persones i podrem dir, com Antonio Machado en la seva autobiografia, “soc bó, en el bon sentit de la paraula”.
