7 de gen. 2010

Reflexions en veu alta - 01/02/1999;

Aquests dies els que formem la junta de Special Olympics Andorra ens trobem enfeinats i capficats en l’organització del primer esdeveniment important que organitzem des de l’associació. Som una junta petita i ben avinguda, factors primordials a l’hora d’anar a fer feina des de qualsevol associació.



Des de fa cinc anys procurem complir els objectius que ens vàrem marcar, aconseguir que els nostres atletes puguessin practicar un màxim d’entrenaments en diferents disciplines esportives i que puguessin participar de manera digna en encontres nacionals i internacionals.


Al llarg d’aquests cinc anys anys ens hem esforçats en ser coherents en la nostra tasca dedicant el pressupost governamental, a voltes molt just, a pagar els salaris dels entrenadors i les despeses inherents als desplaçaments dins i fora d’Andorra amb motiu de les competicions. Des de l’inici la junta va entendre que les subvencions o donatius havien de cobrir les necessitats dels atletes deixant de banda qualsevol despesa de representació dels membres de la junta. Així en cinc anys podem dir amb orgull que hem fet diferents àpats, el més sovint per raó de treball, les despeses dels quals cadascú de nosaltres ha pagat de la seva pròpia butxaca.


La nostra associació, a diferència d’altres entitats esportives, ha preferit obviar congressos i encontres internacionals destinats als membres de les juntes, per motius òbvis de despesa, a favor de poder oferir alguna cosa més als nostres atletes.


Comentan aquista situació i convenciment l’altre dia a un possible espònsor, aquest hem va preguntar “si gastes temps i diners per l’associació quina és la teva contrapartida”.


És ben cert que ens trobem en una societat en la que d’actes gratuïts n’hi ha ben pocs, sembla que tota activitat requereixi una contrapartida bé econòmica, bé social. De fet la meva resposta encara va sorprendre el meu interlocutor, “gasto el meu temps i els meus diners perquè vull, són meus i soc lliure per a disposar-ne, els inverteixo en accions que en lloc de generar uns dividends comptants i sonants, generen benestar a d’altres persones, tant difícil és d’entendre?”


Que podia dir-li dels atletes de Special Olympics, que són persones especialment estimables per la seva manca de mesquineria i generoses amb el seu afecte al contrari de molts dels ciutadans dits “normals”.