7 de gen. 2010

Ja se sap - 29/12/1998;

Un nou any arriba i amb ell els bons propòsits i les fermes resolucions. Així és per a molta gent a qui -no se sap massa bé el perquè- li sembla més fàcil de canviar les coses en canviar d’any, influïts potser per aquella dita castellana: “año nuevo, vida nueva”. Suposo que tots coneixem alguna d’aquestes persones i, fins i tot, potser ens ha passat a nosaltres mateixos.



Així, com a exemple bastant habitual, em trobo amb la fumadora penedida que decideix que aquest any deixarà el tabac, perquè esbufega quan puja les escales i, a més, ja se sap, el fumar comporta molts perills per a una dona, passats els quaranta.


També puc trobar-me amb el gastrònom, conegut per la seva taula generosa i selecta quan acull els amics, que disfruta com ningú dels plaers del gust i que, com que la seva silueta és cada cop més arrodonida, decideix fer un règim perquè, ja se sap, uns quilos de massa per a un home, passats els cinquanta, no és cap cosa bona, cal cuidar-se.


Què puc dir d’aquella amiga, soltera i feliç de ser-ho fins ara, que em diu: “aquest any ja et pots preparar, em casaré amb en Pere; estem molt bé així però, ja se sap, una dona quan arriba als trenta cinc anys ha de sentar el cap si vol formar una família, desprès és tard per tenir fills i aquestes coses...”


Mentrestant, aquell conegut funcionari al servei del país des de fa més de vint anys m’anuncia que això ja ha durat prou i que, passats els quaranta i pocs, ja l’hi ha arribat l’hora de muntar el seu negoci i de dedicar-se a guanyar diners, com tothom, perquè “ja ho saps, si no ho faig ara, ja no ho faré mai.”


El treballador empedernit, que dedica massa hores al negoci i poques a la família, decideix que això canviarà i que enguany anirà a esquiar amb els nens el cap de setmana i que s’estarà més a casa, per aprofitar una mica allò que gairebé havia oblidat, la calidesa de la llar; diu que els nens es fan grans molt de pressa i que no els ha vist crèixer; ja se sap, o s’hi dedica ara o d’aquí a quatre dies ja hauran volat fora del niu.


Un altre conegut, polític a hores perdudes, em comunica que ja no anirà més a les reunions del partit; se n’ha adonat que, tot i manar, les coses no canvien, no avancen. A més, se sent sovint utilitzat i poc informat, cosa que fa uns anys, quan eren menys i no manaven, no li passava. Creu que l’hi ha arribat l’hora de quedar-se a la “política passiva” perquè, ja se sap, “els altres en saben més, doncs que manin ells.”


Tot i que he sentit molts més comentaris d’aquesta mena, no en donaré altres exemples. El dubte que em queda és saber si tota aquestes persones volen canviar de vida perquè entrem al 1999 o perquè senten que els anys s’esmunyen i tenen por de que se’ls hi escapi alguna cosa. La salut, l’afecte, la realització personal o professional, són essencials a la nostra vida i allò que els pugui fer trontollar ens preocupa; les nostres debilititats o frustracions ens afecten més, potser, a partir d’una certa edat.


De totes maneres, espero que tots els que manifesten les seves ganes de canviar alguna cosa en la seva vida puguin complir els seus propòsits, confiant que, al final, assoliran allò que desitgen realment, encara que, ja se sap, no es correspongui ben bé amb allò que m’han dit, i que les seves resolucions es basin en justificacions més profundes que els tòpics que acostumem utilitzar en aquestes dates.



Feliç any nou!