La visita d’un president de la República Francesa al regne d’Espanya és un esdeveniment habitual, en tractar-se de relacions diplomàtiques d’alt nivell. Tot i així, aquesta visita s’ha convertit en notícia alhora a la premsa més seriosa i a la del cor. Vist des de fora, sembla que hi han confluït un conjunt d’elements subjectius molt adequats a la situació actual que han atret l’atenció general.
Està provat que en època de crisi econòmica tot allò que s’assimila al glamour o a l’aparença guanya punts d’atractivitat. Els que ens movem en el món del màrqueting sabem pels casos d’estudi que, en èpoques de vaques magres, els pintallavis vermells són més venuts, els colors de la moda són més llampants i vistosos que mai, i les faldilles i els escots de les senyores són inversament proporcionals als seus recursos a l’hora de fer shopping.
Retornant al marc de la trobada Zapatero-Sarkozy –que s’ha convertit en l’encontre Bruni-Ortiz– i davant l’allau d’opinions al respecte, algunes de les quals s’han titllat de sexistes, no puc més que recordar que només es pot parlar de sexisme quan es fa una utilització (manipulació) discriminatòria o vexatòria de la imatge d’una persona infravalorant la seva condició de gènere.
I el meu dubte és ¿podem parlar de mediatització sexista de la imatge de les dues senyores de referència? Doncs sincerament crec que no. Ambdues senyores, dotades –a més d’una bona silueta– d’un cervell ben moblat, han confirmat mitjançant el llenguatge no verbal que el públic ha caigut en els seus preparats paranys.
Ambdues –per separat, no cal dir-ho– han seleccionat els models més adequats, les sabates més sexis, la melena més casual i l’actitud més calculada per a l’impacte de la seva trobada. El somriure maliciós de l’una i la mirada altiva de l’altra, entre altres gests, han confirmat els seu plans i el triomf sobre els fotògrafs, la premsa, el vulgo, però també sobre els estaquirots que les acompanyen. D’això se’n diu dominar la situació però no feminisme.
