7 de gen. 2010

Andorra versus Las Vegas - 06/09/1999;

Repassant la premsa estiuenca vaig veure que a mitjans d’agost el Periòdic havia publicat una tribuna d’en Jordi Cots, director tècnic de la Federació d’Escacs. En llegir-la vaig sentir-me torbada, ja que si bé estava d’acord amb el fons, aconseguir que Andorra esdevingui una bona destinació turística, estava en total desacord amb la forma, en agafar la ciutat de Las Vegas com a exemple: “una ciutat crazy (...) pensada per al turista (...) uns hotels impressionants, uns casinos que són autèntiques joies de l’arquitectura, una infinitat de menjars i beure... i unes infraestructures com han de ser: faciliten al turista l’accés als hotels i casinos, amb trens que circulen a deu metres d’alçada, amb cintes transportadores, amb ponts que ho comuniquen tot entre sí...”, una descripció idíl•lica comparada amb l’Andorra que tenim...

Personalment aquesta Las Vegas crazy no em desperta l’enveja. La ciutat ultraliberal tòpica i típica de l’Amèrica del Nord es situa en els primers llocs en el rànquing de l’alcoholisme, dels suicidis i de l’addicció al joc, per no parlar de la lamentable utilització de la dona, que acostuma –cambrera o hostessa– anar vestida amb poca roba ja que el patró l’obliga a ensenyar (quasi) tot allò que té. Si bé els edificis dels casinos són espectaculars –personalment em costa qualificar-los de joies de l’arquitectura– la major part de les vegades responen més a criteris d’ostentació que d’estètica, propis d’una ciutat on el culte suprem és al déu diner que ho permet (quasi) tot. No tracto, en absolut, de desanimar els turistes, al contrari: Las Vegas és un fenòmen per visitar, fruit d’una història molt curta plagada de pioners i de promotors força coneguts per ser del món de la màfia i/o de l’espectacle (Bugsy Siegel, Lucky Luciano, Howard Hughes, Frank Sinatra...), un centre de blanqueig de diner reconegut i acceptat al llarg de més de cinquanta anys, i un dels indrets on esdevé més fàcil i ràpid casar-se. És evident que cal veure aquest fenòmen, almenys una vegada.



I ara torno a Andorra, ja que d’ella volia tractar. Andorra ja és una destinació turística des de fa molts anys i cal recordar que aquest petit país, amb els seus atractius i les seves mancances, ha estat el fruit de molts esforços profitosos, encara que també moltes vegades de la improvisació. És innegable, però, que la seva (nostra) història ja és un atractiu en sí: els monuments en són el testimoni, si els sabem salvaguardar; els privilegis passats han ajudat al llarg de molts anys a convertir Andorra en un centre comercial únic a Europa, tot i que l’evolució futura del nostre entorn ens porti a una reconversió intel•ligent d’aquest sector; el seu paisatge i climatologia n’han permès una explotació extraordinària, amb unes estacions d’esquí o un centre com Caldea sovint citats com exemple als països veïns, encara que avui no poguem seguir explotant els recursos naturals de la mateixa manera si no volem córrer el risc de perdre el patrimoni natural que se’ns va llegar. Dit això, cal afegir que la infraestructura hotelera a Andorra és força digna en el seu conjunt, la varietat de menjars i de beure que s’hi poden trobar no té res a envejar a altres ciutats turístiques, i la gamma i la qualitat dels espectacles dels que gaudim avui, tampoc (encara que no es tracti de revistes americanes). Un casino? Perquè no? ... com un atractiu complementari a la resta de l’oferta turística de què ja disposem.



Sembla, doncs, que el què ens manca de veritat són estructures: un aeroport, carreteres, túnels, trens i potser, fins i tot, cintes transportadores. Em pregunto quan deixarem de somniar i assumirem que hem de tenir un país a mida humana, a mida natural, sense esgotar els pocs recursos que ens queden, creixent, sí, però de forma sostenible (concepte molt de moda però necessari). No disposem de deserts on fer aparéixer ciutats enlluernadores. En lloc d’Andorra versus Las Vegas, prefereixo sentir parlar de les Valls d’Andorra; en lloc d’instal•lar trens i cintes transportadores, prefereixo que es busquin altres fòrmules per alleugerir el transit. Estic d’acord amb el final de la columna del sr. Cots, “agafem entre tots consciència de país”, analitzem quin país tenim i quin país volem, treballem llavors perquè Andorra esdevingui una bona destinació turística, a més d’un sinònim de qualitat de vida, encara que la FIDE no hi vulgui organitzar cap Campionat del món.