Les sorpreses que ens brinden els viatges són sovint més estranyes del que ens podem imaginar. Tant et pots trobar amb coneguts al bell mig d’un museu com, en passar pel carrer, descobrir en una pantalla gegant el veí del cinquè acaramel•lat i donant petonets a la veïna del segon, lluny ambdós de les seves respectives parelles i de sospitar que moltes mirades, com la meva, els estan veient.
Una ocasió com una altra de recordar aquesta vigilància sovint ignorada a la què ens trobem tots sotmesos –sabent-ho o no–, ja que en qualsevol centre administratiu, establiment comercial o carrer d’algunes ciutats, unes càmeres ens segueixen els passos i observen mecànicament el nostre deambular.
El cert és que, amb el pretext de la seguretat, la majoria dels badocs s’acomoden i fins i tot obliden aquesta vigilància, i els pocs ciutadans que no hi estan d’acord prescindeixen d’opinar obertament al respecte i haver d’enfrontar l’ordre establert, caient en un sentiment d’impotència. Aquesta resignació front a la violació manifesta d’uns drets reconeguts internacionalment, com són el dret a la privacitat, el dret a la intimitat o el dret a la pròpia imatge, i que es defineixen com innats, irrenunciables o imprescriptibles, a més d’altres propietats, esdevé general front a un dret que tothom accepta com a superior, el de la seguretat ciutadana.
Què passa però quan, com en el cas que referia al principi, les càmeres no són de control (o no ho són exclusivament) sinó que permeten retransmetre un espectacle, un esdeveniment o una promoció comercial i “pillen” alguna situació incòmoda? Probablement res, ja que si això passa a l’exterior i en un àmbit de gran públic no hi ha gran cosa a dir i, finalment, de tots és sabut que si algú vol guardar la seva intimitat i els seus secrets en l’àmbit més estricte de la privadesa, no ha de sortir de casa o de la cambra, i si disposa de sistemes de seguretat interiors, potser que no li queda més remei que resguardar-se al celler, si és que en té.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada