Adiccions electorals - 20-04-09

M’he sentit una mica decebuda amb la campanya electoral: eslògans amb una sensació de déja vu com ja s’ha dit; imatges gràfiques poc treballades, segurament per la premura de temps amb què s’han hagut de fer -o, déu no ho vulgui- per l’atonia creativa dels dissenyadors; fotografies de candidats més o menys encertades, on l’ús del photoshop ha pecat per manca o, al contrari, per excés; uns espots potser encertats a l’estadi de guió però què, un cop en pantalla, recorden massa el vídeo casolà, un tros de NO-DO caspós o una campanya de política lingüística sobre els usos i les pronunciacions incorrectes del català; unes presentacions que han ressaltat les diferències entre els partits, bàsicament en els recursos econòmics disponibles, ja que pel que fa al merchandising, tan sols s’ha anat a enlluernar els electors amb copiades notòries i amb una ostentació que ofèn la realitat econòmica de molts habitants, observant en els primers meetings una clara tendència a la imitació nordamericana -que cal recordar mai ha destacat pel seu bon gust- i, pel que fa a les activitats populars, a una assimilació a les poblacions de l’extraradi d’algunes grans ciutats espanyoles.

No tot però és negatiu, els continguts dels programes electorals -com sempre, promeses- ben estructurats, clars i amb idees dignes de les de qualsevol altre país europeu en circumstàncies similars, m’han donat ganes de veure-les, per fi, aplicades.

També se m’ha creat una nova addicció: els debats televisius i els judicis posteriors que se‘n emeten. Malgrat alguns candidats que s’entesten avorridament a llegir o recitar les seves propostes programàtiques, altres han aportat una alenada d’aire fresc, amb opinions contrastades des del respecte i conviccions profundes, que han traspassat als telespectadors, donant-me ganes de descobrir el proper. I, ben entès, la lectura quotidiana de la crònica de l’Andrés Luengo sobre els debats, l’estímul final que conforma qualsevol addicció. Tindré síndrome d’abstinència el 26?