8 de gen. 2010

Precarietat - 02-03-09


Quan sembla que la població d’Andorra està immersa en la pre-campanya electoral, pendent de saber quins candidats i quines opcions es presentaran per resoldre la crisi en la que es troba el país tot donant resposta a la pregunta ¿paradís fiscal si, paradís fiscal no?, i en la que els mitjans es fan ressò regularment de les pugnes polítiques i de les declaracions dels diferents partits, pot sorprendre trobar encara persones que ho desconeixen o persones que voluntàriament ho ignoren.

Però el cas és que sí, que nombroses persones que viuen a Andorra no saben o no volen saber quina és l’actualitat, bàsicament perquè el seu dia a dia està fet d’altres qüestions i preocupacions. Tot i que la seva situació és comuna a altra gent prefereixen superar-la en la intimitat i salvaguardar les aparences, deixant aflorar la seva preocupació en comptades ocasions o quan no hi tenen més remei.
Parlar de precarietat en un país benestant com el nostre sempre ha resultat difícil. Recordo que no fa pas gaires anys les úniques estadístiques en què quedava palesa eren les de Caritas i del Patronat de les Dames de Meritxell. Avui, però, la situació de crisi –que té poc de psicològica per a aquestes persones– fa que assistents socials, mestres, metges o caps de recursos humans d’algunes empreses estiguin detectant de forma reiterada casos greus de precarietat.
Les solucions semblen simples: acudir al Comú o al Govern i demanar alguna de les ajudes que en aquests darrers anys s’han anat creant. Però això és comptar sense una premissa que varia molt d’uns a altres com és l’amor propi, la vergonya d’haver de demanar allò que, al segle passat, en deien caritat.
Cal estar atents a la gent que ens envolta i que creuem quotidianament: el veí, l’alumne, el company perquè en aquests moments potser es troba en una situació de necessitat que no manifesta i que nosaltres podem ajudar a superar. No tots els humans tenim la mateixa facilitat per rebre quan, probablement, en tenim molta més per donar.