19 de gen. 2010

Ofenses - 18-01-10


La notícia del maltractament verbal d’un càrrec de RTVA a un mitjà de comunicació i als seus informadors ha sortit a la llum pública degut a la difusió que n’ha fet el propi diari. Els comentaris al voltant del tema han estat dispars i variats ja que, com és comunament acceptat, hi ha tantes opinions com barrets.

Per una banda, i amb diferents gradacions d’indignació, els que consideren els insults intolerables pel càrrec de la persona que els ha emès i les circumstàncies en què s’han produït –en una trobada amb els subalterns– amb l’agreujant d’atacar algú que més que cap altre enlaira amb ufanor la senyera de la llibertat d’expressió. Per una altra banda, i amb diferents escales de tolerància, els que troben que alguns mitjans s’excedeixen sovint en els seus comentaris sobre les actuacions dels càrrecs públics, oblidant que darrera d’aquests es troben persones amb sentiments, i que entenen que sotmeses al rampell de la ira aquestes persones poden perdre els papers i excedir-se en les seves invectives, circumstància que per la meva part no crec justificable.
Llavors s’obre la reflexió sobre el saber estar i el saber dir, per una part, i el saber entendre i encaixar per l’altra. No està a l’abast de qualsevol captar els comentaris despectius fets des de l’educació o guardant les maneres, que és el que més sovint es practica en la vida social (també en els mitjans de comunicació, per evitar litigis), en els que es difonen de forma insidiosa dards enverinats o injúries encobertes i que requereixen finor i subtilesa per part del seu receptor o lector; en canvi, són assequibles a tothom els insults directes proferits amb barroeria i sense filtres; al final però la ofensa és la mateixa.
La maduresa es demostra en la qualitat de la resposta o en l’absència de la mateixa, però la falta de reacció no vol dir manca de percepció, oblit o perdó, sovint és un mode d’estimular la memòria i d’esperar el moment de la revenja. Si més no diuen que el temps acaba posant cadascú al seu lloc.