Obamarcial - 14-12-09

Deixant de banda la idoneïtat o no de la concessió del premi Nobel de la Pau al Sr. Obama, la trajectòria del qual ens deixa encara moltes incògnites pel que fa al seu posicionament i influència en la reconducció de conflictes, he de reconèixer que el seu discurs en la cerimònia em va portar a unes reflexions amb un regust amarg que no m’esperava.

Per una simple qüestió de coherència i recordant la seva campanya electoral en contra de la política militarista del seu antecessor, que el va convertir en un referent polític i que va desfermar la febre internacional de l’Obamania, semblava que el seu discurs hagués hagut d’anar per una via més mesurada, aquella que, en el marc d’un acte tan simbòlic com la recepció del Nobel de la pau, hagués parlat de la importància de la pau i de la seva preservació o cerca, encara que per assolir-la pugui ser necessari, en últim recurs, la utilització de la força. Una manera amable -o política- de dir que la fi justifica els mitjans per arribar-hi, sobretot quan es tracta d’un objectiu tan unànimement acceptat com la pau.

Però no, tots els que s’hagin interessat pel tema hauran constatat que el seu discurs va anar encaminat a justificar la guerra de manera flagrant, introduint conceptes tan perversos com els de les “guerres justes”, de les “guerres legítimes” acceptables per “alliberar de les opressions o de l’esclavitud dels pobles injustament ocupats”, de les “sancions” en contra de països que violen els drets humans de les seves poblacions i, fins i tot, de la justificació “moral” o “necessària de recórrer a la força per motius humanitaris”.

Un discurs que va sonar a justificació, aquella que li permet seguir la política bèl•lica dels que el van precedir, justificar el nou enviament de tropes a l’Irak i a l’Afganistan, així com les pèrdues de vides que s’hi produiran, i avalar noves intervencions armades en un futur proper, això sí, amb causes justes.

Llàstima de premi, un vernís que donarà lluentor a una màquina ja massa engrassada.