13 de gen. 2010

Noemí Rodriguez - 11-01-10

La seva imatge ens va començar a resultar familiar fa uns quants anys, a l’època en què la televisió andorrana no era més que un desig, quan amb motiu d’eleccions o de fires es realitzaven unes emissions televisives puntuals i ens apareixia com a presentadora una noieta rossa d’ulls clars amb un to melós i una elocució mesurada.

Més endavant, i ja amb la televisió oficial en marxa, la periodista que seguia amb la mateixa mirada pudorosa, el gest seriós i una petita dosi d’ironia fina, fina, seguia captivant des de la pantalla padrines i padrins, però també joves, que la veien talment una magdalena, rossa per fora i tendra per dins, amb un toc de llimona força agradable.
Les seves circumstàncies professionals la van apartar de la pantalla, però la seva veu ha continuat al llarg dels anys acompanyant la societat andorrana des de la ràdio, entre altres mitjançant una tertúlia social, cultural i política que, a més de ser pionera, ha sabut mantenir al llarg del temps, i enmig de xàfecs de tota mena, un rumb de coherència i d’objectivitat envejables.
La seva evolució ha fet canviar un xic aquella imatge tendra dels seus debuts, i avui ja són de domini públic l’agudesa dels seus judicis i la fermesa de les seves conviccions, com també ho són el seu inconformisme i la seva implicació en causes que considera justes.
La seva darrera causa pública –en té moltes de privades que protegeix gelosament, tal i com escau al seu caràcter– és fruit d’una maduració lenta al llarg de mesos, que ha comptat amb la complicitat d’uns pocs confidents fins veure la llum a principis del 2010, com un objectiu col•lectiu més a assolir.
Per la meva part sé que ho aconseguirà, no solament perquè una llei que reguli el consum del tabac a Andorra és d’absoluta necessitat per a la salut i que moltes persones en són partidàries, sinó també perquè conec la seva resistència i constància discretes, com les del jonc que s’inclina però no es romp, atributs essencials per arribar a la fita.