Marxar del seu país - 14-09-09

Fa deu anys vaig escriure una columna en aquest mateix Periòdic d’Andorra explicant la història d’una persona estrangera que, després d’estar vivint en diversos països, havia acabat residint a casa nostra, i que m’havia comentat el reconeixement que sentia pels esforços d’algunes persones, fins i tot del Comú de la parròquia on vivia, en el sentit d’integrar-los, ella i la seva família, en la societat andorrana.

Em confessava llavors que sabia qui era, d’on provenia, quines eren les seves arrels i el seu patrimoni genètic, però que amb els anys la seva personalitat s’havia enriquit en assimilar molts trets i característiques ben pròpies dels llocs on havia viscut, també dels andorrans, començant per la prudència i la circumspecció o, també, la llengua, que parlava tan bé com qualsevol de nosaltres; m’explicava que la seva adaptabilitat és la que li havia permès integrar-se.

Doncs aquest persona integrada, culta i educada, que ha merescut l’apreci i el reconeixement de molts nacionals, que ha viscut, treballat i participat de la vida d’Andorra al llarg de més de vint anys –excepte un breu parèntesi de dos anys– es troba avui abocada a marxar del país, ja que després de que el seu negoci hagi anat cada cop pitjor, havent hagut d’acabar tancant-lo, no aconsegueix trobar una feina.

Em diu que la seva edat (seixanta anys), la seva trajectòria com autònoma (no sempre ha cotitzat ni tampoc ha comptat amb una assegurança privada per a la vellesa), el fet que la seva parella (que també havia treballat en el negoci) ara tampoc té feina, o que la seva filla (amb obligacions familiars) no la pot ajudar, afegit a la manca de prestacions oficials, l’obliguen a retornar al seu país d’origen on, espera, la podran acollir.

Aprofito un cop més aquesta tribuna per manifestar la injustícia d’aquesta situació, és inconcebible que el nostre país no disposi dels mecanismes adequats per a resoldre-ho. És fonamental que andorrans i residents puguem viure dignament quan tots junts hem fet Andorra.