7 de gen. 2010

L'estrangera - 08/12/1998;

Un dia una persona estrangera afincada a Andorra des d’uns quants anys em comentava el reconeixement que sentia pels esforços d’algunes persones, i fins i tot del Comú de la parròquia on vivia -alta, per més precisió- en el sentit d’integrar-los, ella i la seva familia, en la societat andorrana. També l’entristia, però, que molts d’aquests esforços la feien sentir encara més estrangera.


Em va explicar que havia després de marxar del seu país -per motius que no venen al cas- i al llarg de la seva curta-llarga vida havia residit en diferents llocs, abans arribar a Andorra. Dels països on havia viscut en guardava imatges, records, amistats, però en tots ells s’havia trobat en la mateixa situació. Aquells que l’havien acollida, fins i tot aquells que ho havien fet amb els braços oberts, no li havien sabut fer oblidar que era estrangera.

Sí que havia conegut el menyspreu alguna vegada, la xenofòbia alguna altra, però preferia recordar l’afecte i l’estima rebudes la major part del temps. No sentia nostàlgia de la seva gent ni del del seu propi país, ja que, emigrada privilegiada, sempre havia comptat amb la presència de la seva família i havia descobert en cada nou país de residència atractius diferents que l’havien portat a estimar-lo, com ara estima Andorra.



Malgrat tot, en relacionar-se amb la gent seguia sentint-se estranya. Sempre trobava una distància entre els altres i ella, entre les realitats dels demés i les seves pròpies. La titllaven de freda i de distant, però ella deia que aquesta era la seva única protecció front les altres persones; li havien fet molt mal agunes vegades i, fins i tot, quan agafava confiança i explicava la seva vida complicada i un xic aventurera, sempre guardava en el fons d’ella mateixa un jardí secret per a aquells que un dia vulguessin apropar-s’hi.

Sap qui és, d’on prové, coneix les seves qualitats físiques (és molt atractiva) intel•lectuals i personals, i és conscient també de les seves debilitats; diria que és una persona molt segura, o molt insegura però que dona sempre una imatge de seguretat. La qualitat que més li admiro és la seva adaptabilitat, sap estar amb tothom i posar-se al nivell de la persona que té al davant. Ella diu que l’adaptabilitat és l’única arma dels estrangers si no volen trobar-se sols i marginats, però adaptar-se no vol dir integrar-se.

Ara ja no viu a Andorra, es troba mar enllà, força lluny i, a més de trucar-nos i d’enviar-nos e-mails -cal estar al dia-, ens escrivim sovint. Crec poder afirmar que som amigues i que la distància és poca cosa quan hi ha amistat. Em diu que a Andorra es va sentir menys estrangera perquè vaig voler -i ella ho va acceptar- visitar el seu jardí privat i coneixer-la millor, i que sap que continuo estant molt a prop seu.

En el nostre petit país estem envoltats de persones estrangeres i, per experiència pròpia, puc assegurar que paga la pena esforçar-se per apropar-les, encara que calgui fer el primer pas; s’hi guanya en coneixements i en tolerància i, perquè no, en amistat. Deixem allò de la integració pels polítics i pels tècnics, i obrim la porta, simplement.

Per cert, el darrer regal d’aquesta persona amiga va ser el llibre Étrangers à nous mêmes, de Julia Kristeva. Aquest petit llibre dóna una altra perspectiva de l’estrangeria, invitant-nos a descobrir-ne els diferents conceptes a través de la història, analitzant a la vegada els sentiments que se’n deriven, tant els dels estrangers com els del autòctons. No puc fer més que recomanar-ne insistentment la lectura.