7 de gen. 2010

Control - 10/02/1999;

Aquests darrers dies he tingut l’oportunitat de participar en una tertúlia a RNA en la que es tractaven, com de costum, temes variats. Una de les reflexions va derivar cap a l’anàlisi del control desmesurat a què ens trobem tots sotmesos –sabent-ho o no–, ja que estem fitxats en bon nombre de bases de dades administratives o comercials. El comentari general era la preocupació que despertava la perspectiva futura d’un món robotitzat on cada ésser es trobaria controlat i manipulat, en funció de les seves peculiaritats o necessitats, mitjançant un xip o qualsevol instrument similar.

El meu primer pensament i comentari va ser donar un vot de confiança a la capacitat de raciocini dels humans per actuar i no arribar a aquell model de societat ja contemplat per Aldous Huxley. Desprès de la tertúlia, però, vaig seguir donant voltes al tema de la llibertat individual i a la capacitat d’opinar i d’intervenir que totes les persones tenim –o hauriem de tenir– i que, malauradament, tan poc exercim.



El cert és que ens trobem en una societat en la que es fa cada dia més difícil pensar en el llarg termini, tant des del punt de vista dels governants com dels ciutadans, ens movem més per estratègies temporals i accions de resultat immediat que pel raonament de les conseqüències que aquestes estratègies o aquestes accions tindran en l’esdevenidor.

De fet, els pocs ciutadans que no estan d’acord amb allò que els envolta prescindeixen cada vegada més d’opinar i d’enfrontar l’ordre establert, degut a una sensació d’impotència i al sentiment predominant de resignació. Resignació front a l’exclusió, front a la necessitat de merèixer uns drets –reconeguts, tanmateix, en les constitucions– com ara el treball, la jubilació, l’ensenyament... Uns drets que cada vegada requereixen més condicionants per accedir-hi. El món és cada dia més ric, més savi, més uniformitzat, però cada dia hi ha més pobresa, més ciències i tecnologies que perjudiquen els éssers humans, més distàncies entre els països avançats i el denominat “tercer” quan no “quart” món.

Entenc el sentiment d’impotència front a aquesta dura realitat, però estic convençuda que el futur no està escrit i que l’hem de construir entre tots; la passivitat és l’actitud més destructora que podem arribar a tenir per a nosaltres mateixos i, sobretot, per a les generacions futures. Els ciutadans hem d’actuar, hem d’opinar i ens hem d’involucrar en totes aquelles activitats que –per petites i modestes que puguin semblar– poden portar a canviar aquest ordre establert, a voltes tan desesperant.

Existeixen arreu del món prop de 600.000 associacions, i participar de forma activa en una d’elles pot ser una forma de contribuir a que les coses canviin. Recordo la ponència del senyor Ricardo Petrella a la Universitat d’estiu de fa tres o quatre anys sobre el tema “Com la dominació de la lògica financera ha entrat en els mecanismes polítics del planeta”, al final de la qual afirmava que si les diferents associacions que existeixen al món s’ajuntessin amb les èlites intel•lectuals i industrials i treballessin conjuntament, podríem aspirar a un estat de benestar real d’aquí a trenta o quaranta anys. Pot ser que el senyor Petrella i els que opinem com ell siguem uns idealistes però, em pregunto, sense un ideal a seguir, on anem?