7 de gen. 2010

De la necessitat de fer justícia - 10/08/1999;

Fa uns dies (exactament el 9 d’agost) un canal espanyol de televisió mostrava unes imatges del general Augusto Pinochet a la seva residència de Londres. S’hi podia veure un home gran, que es desplaçava a passos vacil•lants amb l’ajut d’un bastó, i la guia d’un home bastant més jove que ell. Van ser unes imatges breus acompanyades del lacònic comentari del periodista, en el que assenyalava que l’estat de salut del general semblava molt delicat i més deteriorat des del moment del seu arrest domiciliari el passat 16 d’octubre. Aquestes imatges, que com a professional entenc que han estat realitzades molt oportunament, eren la raonable continuitat de la campanya endegada per l’entorn influent de l’exdictador, encaminada a demanar que s’interrompi, per motius humanitaris, el procès d’extradició.




Aquesta campanya pro-Pinochet havia desplegat, en paral•lel, una altra tàctica: es parlava de la possibilitat d’entesa entre els actuals governs xilè i espanyol per donar una sortida poc compromesa a la situació, mitjançant un arbitratge amistós. Alts càrrecs de la justícia espanyola participaven oficiosament en aquesta campanya ben orquestrada: no crec que mereixin més comentaris les declaracions del Fiscal general de l’estat espanyol, Jesús Cardenal, ni la sol•licitud d’alliberament del general Pinochet realitzada pel Fiscal de l’Audiència Nacional espanyola, Pedro Rubira, dignes d’una Espanya pretèrita, que en base a tecnicismes i a la seva manera d’entendre la defensa de la legalitat són capaços de passar per alt el motiu de la sol•licitud d’extradició i de judici del general, com són els 1.250 casos de tortura constatats des del 27 de setembre de 1988 (recordem que les activitats anteriors del general no són perseguides; entre aquestes cal comptar més de 3.000 morts i innombrables altres casos de tortura).



El mateix dia 9, la intervenció -estiuenca però contundent- del president del Govern espanyol a la televisió, va fer referència al cas Pinochet i, tot i deixant clara la independència de la justícia, va assegurar que les relacions internacionals són competència del Govern. Si considerem que la demanda d’arbitratge s’ha realitzat de govern a govern, caldrà veure quina serà l’actuació final d’Espanya front a l’opinió pública internacional.



Altres països com França, Bèlgica i Suïssa, amb causes obertes contra el General, han demanat l’extradició de l’exdictador; si mai Espanya s’avingués a un arbitratge, caldria veure que passaria amb aquestes altres demandes i quina posició adoptaria finalment el govern britànic front a la probable demanda de judici per tortures de la Fiscalia de la Corona.



Com sempre passa, darrera de la causa judicial i de les tramoies polítiques hi ha persones. L’afer Pinochet em recorda amics xilens de la meva època d’estudiant que explicaven com havien hagut de fugir del seu país per salvar la pell (no sempre per motius polítics, explicava un homosexual) i com molts d’altres, amics o familiars, no havien tingut aquesta oportunitat i havien desaparescut del dia per l’endemà. Recordo també haver signat peticions i manifests, al principi de l’actual Espanya democràtica, que no van servir de gran cosa.



Avui, se’ns ofereix la imatge d’un avi fràgil per aplacar, si és que hi són, les ànsies de revenja, però crec que més enllà dels sentiments humans, com són la pietat o la rancúnia que pot suscitar aquest home, la qüestió de fons que ens ha d’ocupar és la necessitat de fer justícia a tots aquells que van patir la tortura i que van morir quan aquest senyor, llavors fort i valent, així ho manava o ho acceptava. El fet de jutjar n’Augusto Pinochet no vol dir que haurà de passar per allò que van sofrir les seves víctimes, vol dir defensar els drets humans, vol dir reconéixer les víctimes de la dictadura xilena, vol dir donar suport a l’associació Amnistia Internacional i al Comitè de l’ONU contra la tortura. Finalment, també vol dir que les víctimes xilenes tenen les mateixes opcions que les víctimes de Ruanda o de Iugoslàvia, ja que elles sí van merèixer el dictamen d’un tribunal.



Pel que fa a la persona de l’exdictador cal pensar que, per la seva edat i estat físic, poc temps li queda per seguir disfrutant dels petits plaers de la vida i de la tranquil:litat d’esperit que li dóna el haver actuat sempre, al seu entendre, pel bé de Xile. Els creients poden pensar que quan li arrivi l’hora potser descobrirà si l’infern o el purgatori són estats d’esperit; mentrestant, aquells que van morir desprès de sofriments físics i psicològics inenarrables potser disfrutaran de la pau de l’esperit.