Il·lustres i honorables - 22/12/2008;

Hem pogut veure i sentir darrerament de totes bandes comentaris no desproveïts d’acritud, des de persones conegudes com també de persones desconegudes del gran públic, que no es troben ubicades en una activitat política o reivindicativa i els noms o mèrits de les quals ens són sovint desconeguts. Els motius de descontentament són diversos. Malauradament en el moment actual en tenim tants que tothom hi pot trobar el seu cavall de batalla. Hi ha un tema però força recurrent sobre el qual no em puc estar de dir-hi la meva.

Estem en un món segregat en el qual es fa força difícil definir-se com a persona sense entrar a detallar especificitats que permeten als demés ubicar-nos amb molta més exactitud pel que fa al qui som. Deixant de banda les característiques físiques, les derivades dels orígens o de l’educació, que poden ser comunes a grans col•lectius, hi ha altres trets vinculats a les habilitats personals tant d’aptitud com actitudinals, que barrejades amb les anteriors són les que ens permeten arribar a ser nosaltres mateixos com a individus, i les que, segons la posició en la que ens trobem, poden arribar a crear escola i a influir en els altres.

Tornant doncs a l’inici de la meva reflexió lamento profundament la imatge que alguns personatges il•lustres estan donant al joves. Em costa acceptar que puguin fer creure que qui més parla, qui disposa de més plataformes d’expressió i millor se sap vendre és el triomfador, tot i haver traspassat límits d’ètica i d’honorabilitat, quant no de legalitat. Aquests conceptes revesteixen, és ben cert, una elasticitat per a aquests líders d’opinió, que m’incomoda.

L’orgull és un gran defecte, però és un sentiment legítim que només es poden permetre algunes persones, simplement perquè allò petit i insignificant que tenen és d’ells, en propietat, perquè s’ho han guanyat gràcies a les seves habilitats, a les seves aptituds i al seu esforç de treball, i no per favoritismes ni per apadrinaments, quant no per loteria. Aquest orgull legítim és l’únic acceptable i, el seu motiu, l’únic exemple a donar per ser realment això: una persona honorable.