8 de gen. 2010

Equànimes - 19-10-09


No us heu trobat amb persones molt pragmàtiques, que en explicar-los una situació extraordinària que heu viscut posen cara de dubte, tot dient “vols dir?” i per acabar-ho d’adobar afirmen “quan ho vegi m’ho creuré”? Sovint, la situació acaba amb un malestar que envaeix la persona de bona fe que explica una situació viscuda i que sent posar en dubte la seva sinceritat, i de l’altra part un escèptic –que no voldrà o no podrà verificar el fet– que acaba considerant el seu interlocutor com un farsant. Però també no us heu trobat amb persones fantasioses que expliquen tendenciosament una determinada situació que han viscut –o no– a d’altres, interessats i crèduls, que esperen amb impaciència l’acabament de la trobada per precipitar-se a repetir en altres fòrums i orelles la sucosa història que han cregut i s’han empassat sense cap reticència?

Aquestes actituds i maneres de ser conformen la nostra petita societat: cada dia ens creuem milers d’informacions certes que pocs han comprovat, amb rumors documentats i de bona font, que algun interessat ha creat de cap a fi. Es podria tractar, tant en un cas com en l’altre, d’informacions i llegendes urbanes sense importància que tal com apareixen desapareixen, però la qüestió canvia quan la seva difusió s’amplifica i arriba a tenir una repercussió en la vida de persones. Quan el tema acaba sent del domini públic i –informació certa o mera intoxicació– surten a la palestra noms, cognoms, situacions, testimonis... acaba amb el conseqüent judici popular que, segons escau, condemna o relativitza. Aquest judici és el que realment em preocupa, ja que segons de què o de qui es tracti no es jutja mai de la mateixa manera, les conclusions que se n’extreuen no acostumen mai a ser anodines i les seves conseqüències poden resultar irreparables en un microcosmos com el nostre.
Valdria la pena reflexionar abans de rebutjar, denigrar, empassar o colportar, bàsicament perquè ningú és immune a situacions i actituds que no puguin ser font de rumors.