8 de gen. 2010

El poder corromp? - 12-10-09


Vet aquí una pregunta vella com el món i encara sense resposta. La història de la humanitat és plena d’exemples que semblen confirmar que les persones, quan arriben a gaudir d’un cert poder social, econòmic o polític, s’acaben corrompen, i, més enllà dels objectius legítims inherents a la seva funció, s’extralimiten en els seus actes i cometen abusos de tota mena. Tot i així, com la correlació no és automàtica, també trobem un munt d’exemples en què el poder és exercit de forma responsable i seriosa, i aquí és quan neix el dilema: corromp el poder o és que alguns dels que arriben a ser detentors del poder són corruptibles?

Si m’he de decantar per una resposta aposto per la segona. El poder fascina quasi bé a tots, però no de la mateixa manera, la forma d’arribar a aconseguir-lo és ja en sí una mostra de l’honestedat de la persona. Recuperant exemples d’actualitat, quan veiem la forma en què van assolir el poder personatges com Conde, Berlusconi, Camps o Millet queda clar que van anar deixant un rastre d’indicis que podien fer sospitar l’entrellat del seu exercici final. Però de la mateixa manera que una part dels personatges poderosos cauen inexorablement en la temptació fins acabar a la primera plana del diari de torn, la resta de persones fem sovint la vista grossa sobre aquests indicis. La única explicació que se m’acut per la primera qüestió, és que els que aconsegueixen una posició de poder fins prevaricar, pateixen algun tipus de trastorn que fa que, en assolir-la, el seu ego creix exponencialment i se senten superiors i intocables. Si s’estudiés la relació entre poder i endorfines, potser descobriríem que, com l’esport, el sexe o el riure, el poder segrega algun tipus de proteïna opiàcea al cervell però que en lloc de donar felicitat desvirtua la realitat sobre un mateix. Pel que fa a la segona qüestió, la ceguera col•lectiva que contribueix a elevar aquest tipus d’individus al cim, potser es deu al síndrome d’apatia.
Tot plegat qüestions d’higiene mental?