Dones d'Andorra: vides - Conferència Dia Internacional de la dona treballadora 08/03/2007

La recollida de la informació

El recull que hem realitzat al llibre Dones d’Andorra agrupa les memòries de dones nascudes dins de famílies andorranes en el primer quart del segle XX, en les que expliquen les seves vides en la quotidianitat així com les experiències que els hi han estat pròpies per les seves trajectòries personals. La informació, però, es pot trobar referenciada en èpoques més antigues, ja que en moltes vivències es remunten a allò que els hi havien explicat o ensenyat les dues generacions anteriors, les mares i les padrines.

Per tant, a partir d’aquest recull d’informació podem fer una avaluació bastant exacta del que eren els costums i les formes de vida a Andorra en la darrera part del segle XIX i en la primera del segle XX, abans del que podríem denominar “l’era moderna d’Andorra”.

Per tal de transmetre de la manera més didàctica i senzilla aquestes formes de vida i l’evolució que ens ha portat al dia d’avui sense caure en repeticions, i per no allargar-me excessivament, he intentat, mitjançant una recerca transversal de les vivències comentades, buscar les diferències més importants que hi ha hagut en la forma de vida i en el pensament de la població femenina d’aquella època i de la nostra.

De forma esquemàtica podem veure que aquestes diferències es basen essencialment en cinc aspectes principals, que seran els que guiaran aquesta exposició:

- La Casa

- El tipus de convivència familiar

- La comunitat social

- El pes de la religió

- La submissió al destí

La Casa

El concepte de la Casa (en majúscula per a una millor comprensió lectora d’ara en endavant), és la referència que apareix com el fil conductor en totes les vivències relatades.

La Casa és entesa com un conjunt patrimonial de bens que inclou la casa, les terres, la cort o la borda, els animals, els estris, però també engloba la família, a la que sovint dóna nom oblidant fins i tot, en alguns casos, els cognoms dels integrants familiars que hi viuen. Tot i que la tendència és que això es vagi perdent, tenim encara alguns exemples que perduren avui en certs indrets; espero que no em guardaran rigor si cito com a exemples la coautora del llibre, que és coneguda a Encamp com la Lali de Cal Canart, o la Ministra de Salut i Benestar Social que avui ens acompanya, i que és coneguda a Sant Julià com la Montse de cal Jep.

La tradició fa que la Casa, com a estructura patrimonial i social, ha de passar de pares a fills sense dividir-se per assegurar-ne la perennitat, sobretot si es tracta d’una Casa petita amb pocs béns. Per això la figura de l’hereu o de la pubilla, figures comunes a Catalunya i a part dels Pirineus francesos, és fonamental a l’hora de la transmissió hereditària.

La pubilla

L’hereu o la pubilla –habitualment el més gran dels germans, sense distinció de sexe– hereta tots els bens dels quals ha de tenir cura, però també hereta el rol social de cap de Casa, amb responsabilitats sobre els familiars que viuen a la llar, i el d’assumpció de la representativitat de la Casa dins de la comunitat.
La responsabilitat primera de la pubilla o de l’hereu és mantenir la Casa, gestionar-la, fer-la prosperar per a poder-la transmetre i evitar la seva desaparició que, si arriba, és percebuda pitjor que una defunció. Si bé la dona no té el dret de vot, en les cases en les que hi ha pubilla aquesta és la que decideix sobre el vot a realitzar, encara que l’emet físicament el seu marit.

En les vivències recollides, el fet de ser pubilla és viscut de forma ambivalent: per una banda hi ha l’orgull de ser la mestressa i d’assumir la representativitat de la Casa, però algun cop també va lligada a una certa frustració per no haver pogut marxar a fora, a treballar o a estudiar, i haver hagut de carregar amb més responsabilitats, potser, que les realment desitjades. Les opinions expressades sobre les pubilles per les altres dones també són sovint contradictòries, ja que oscil•len entre el respecte i la consideració per unes dones mestresses i independents, però també entre el temor o la crítica, en atribuir-los actituds extremadament autoritàries.

El tipus de convivència familiar

El nucli familiar es troba habitualment compost per tres generacions que conviuen sota el mateix sostre: els pares i els oncles o ties concos, els germans o germanes solters i, quan arriben, els fills.

La distribució del treball de la Casa es fa en funció del nombre i les característiques dels membres de la família. Les dones s’ocupen més de la cuina, de la llar, dels infants i de l’hort; poden tenir cura dels animals i ajudar al camp, però arribat al moment també podran treballar fent caliquenyos a la llar o desplaçar-se directament a treballar a la fàbrica. Pel que fa als homes, s’ocupen més dels treballs del camp, menen el bestiar, van a fires i, quan en tenen necessitat, van a treballar fora d’Andorra per mantenir la família. Els nens formen part dels braços de la Casa: si bé a les èpoques de més fred alguns van regularment a l’escola, quan arriba el bon temps –si les necessitats de la Casa ho requereixen– també participen en les tasques del camp o del manteniment del bestiar.

El matrimoni, en tant que institució, té una gran consideració social. Des del punt de vista de la Casa és imprescindible per a la seva perpetuació, i la influència del clergue el fa imprescindible per a la reproducció i “l’èxit social”.

Les generacions més antigues es troben majoritàriament amb casaments convinguts. Poden venir preparats des de les pròpies famílies, induïts per qüestions de propietats que s’agrupen o, més simplement, per tractes d’amistat o de família. En algunes parròquies, la proximitat geogràfica amb França o amb Catalunya fa que es formin parelles de diferent nacionalitat; una altra manera de trobar espòs o esposa fora d’Andorra cal buscar-la en l’assistència a fires a les regions veïnes, on es creen relacions que poden desembocar en l’enllaç. Altres matrimonis són propiciats pel clergue, que actua de mediador, i si tenim en compte que els mossens sovint venen de Catalunya, en aquest cas trobem un altre camí en la promoció de casaments entre andorrans i andorranes amb catalanes i catalans.

Cal constatar que més tard, amb la creació de FHASA i amb l’arribada de refugiats de la guerra civil, s’incrementen els matrimonis entre andorranes i immigrats espanyols. En les generacions més modernes, com la de les nostres protagonistes, encara trobem algun casament convingut però ja són menys: la majoria comenta haver triat company al seu gust i, fins i tot, alguna vegada en contra de l’opinió de la seva família.

Si mirem els tipus de parelles que es casen trobem que la majoria són de cabaler o cabalera amb pubilla o hereu, seguits pels casaments entre cabalers; els més excepcionals són els matrimonis entre pubilla i hereu.

La dona que es casa amb hereu aporta habitualment una dot, si la seva família la pot assumir. Es tracta majoritàriament de roba de casa, d’algun moble, arca o armari, i molt més excepcionalment d’algun animal, terra o diners. L’home que es casa amb pubilla pot aportar alguna eina, però generalment no se l’hi exigeix dot, ja que s’entén que aporta la seva força de treball a la Casa, com dèiem abans, necessària per mantenir-la i per fer-la prosperar.

La dona o l’home que es casa amb hereu o pubilla té una consideració social ambivalent: per una banda l’admiració, si es tracta d’una Casa gran, però també sovint la compassió, ja que en alguns casos s’entén que passa sota la subordinació del sogre o de la sogra, o del seu cònjuge, que és el cap de casa, amb tot allò que pot significar de càrrega de treball o de submissió als bons o als mals tractes.

La fundació de noves Cases està supeditada a una disponibilitat econòmica per poder disposar d’un hort on fer-hi la casa, fet relativament rar a finals del segle XIX ja que, com hem dit, el patrimoni s’ha de conservar indivís. Veiem, però, que a partir de l’obertura econòmica en què homes i dones comencen a treballar percebent un salari, molts cabalers i cabaleres es casen i funden una nova llar.

Aquelles i aquells que no es casen queden lligats a la Casa sota la responsabilitat i la tutela de l’hereu o la pubilla. El seu estatus és, majoritàriament, el d’un treballador més, però que treballa a la casa sense sou, només a canvi de la seva manutenció. La consideració social que els envolta és habitualment la compassió, per entendre que no han assolit l’èxit o que no han tingut la sort de casar-se.

La comunitat social

La influència de la comunitat és molt important. Si haguéssim de fer un esquema per descriure la importància dels diferents cercles que conformen la comunitat i que envolten la persona podríem veure, en una forma de diana, un punt central que seria la Casa, un primer cercle que seria el veïnat, un segon cercle que seria la família, un tercer cercle que seria el poble, el quart seria la parròquia i el darrer, el país.

Per a aquelles generacions, la primera i més important vinculació és la del veïnat. És on es troba el suport en les penes i les alegries: s’hi comparteix la presència i l’ajuda en les malalties, contribuint a les tasques domèstiques i del camp; en els naixements s’assisteix i es col•labora; en les defuncions, la vetlla dels difunts i el suport material i moral són imprescindibles; es comparteix la feina i la festa per la matança o per la festa major; més quotidianament, es comparteix vetllada, confidències, històries i acudits a la vora del foc.

Més enllà del veïnat es troben la família i el poble, amb els que es comparteix més les activitats religioses, com el rosari, les processons o els balls; també es comparteixen treballs comuns, com pot ser la bugada per les dones o la reparació de camins pels homes.

El pes de la comunitat és important, tant en la vessant positiva de solidaritat –degut a la facilitat de conèixer les realitats d’uns i altres– però també en la vessant negativa, on, pel mateix motiu, és freqüent la crítica, la burla o la maledicència, quan no se’ns relata alguna anècdota de baralles al riu o al safareig.

Dins de la comunitat les dones són, en tot moment, les més vigilades. La comunitat entén que el seu comportament ha de ser irreprotxable des del punt de vista social. En moltes ocasions les noies es troben exposades als ulls de tots, les seves actituds han de ser impecables en les festes i balls, o en el terreny del joc i del festeig.

Algunes vivències relaten el cas de noies que “s’han deixat enganyar”; amb això es vol dir que són noies que han tingut relacions prematrimonials i n’han quedat en estat. Curiosament no es critica el fet de les relacions, sinó el de l’embaràs. Aquesta intolerància social porta, pel que expliquen, a l’avortament mitjançant la ingesta de tisanes fetes amb herbes o plantes de conegudes propietats abortives o fins i tot, en algun cas, a la desaparició de nounats després de parts secrets o practicats en la soledat de zones allunyades del poble, com les bordes o la muntanya.

La major part dels testimonis femenins que ho relaten, prefereixen que no es mencionin explícitament aquestes històries en el llibre. En aquests casos les seves manifestacions són més de solidaritat i de compassió vers aquestes noies, que no pas de crítica.

El pes de la religió

Les celebracions religioses, com les estacions de l’any, són els esdeveniments que marquen el ritme de la vida de la comunitat. Al llarg de tot l’any el calendari ofereix tot un reguitzell d’actes i celebracions que pauten la vida de les nostres Dones, com també ho fan els diumenges, amb la missa o el rosari, que moltes de les entrevistades qualifiquen com de una de les poques distraccions de les que gaudeixen...

La major part de les dones estan subjectes al poder de l’Església i del clergue de manera molt més important que els homes, com a tota Europa a la mateixa època. En aquest camp hi ha multitud d’aspectes que podríem tractar, però necessitarien d’una conferència per si sols.

A tall d’exemple, el més destacat –i de manera força crítica– per les nostres protagonistes és el cas del bateig dels fills, al que la mare, considerada impura, no pot assistir; l’Església l’obliga a esperar –en els temps més antics quaranta dies i en temps més recents de tres a nou dies després del part– la missa de purificació que li diu el capellà, per poder tornar a reintegrar la vida comunitària.

La submissió al destí

Un altre títol del llibre Dones d’Andorra hauria pogut ser “Coses que han de ser”. Curiosament, és la frase més repetida, i amb poques variacions, per part de les nostres Dones. Aquesta expressió reflecteix perfectament, al meu entendre, el seu estat d’esperit i la seva filosofia de vida: l’acceptació del seu destí, amb tot allò de bo i de dolent que hi hagi pogut succeir i que elles, amb tota humilitat, consideren corrent i sovint poc digne de ser recollit en un llibre.

Tots els que heu llegit Dones d’Andorra podeu comprovar com s’hi parla de treball, de la multiplicitat de tasques que realitzaven les dones al llarg d’unes jornades laborals molt llargues, i de nits sovint massa curtes. També en la part més dura s’hi recull la inclemència de l’entorn: el clima extrem a l’hivern, les distàncies molt llargues per qualsevol desplaçament, el treball feixuc i de tota mena, la soledat freqüent a l’hora d’enfrontar la malalties o els accidents.

En la vessant més amena hi trobem les alegries pels esdeveniments, petits o grans, la il•lusió per participar a les festes, als balls i altres trobades familiars o comunitàries, i també la solidaritat entre veïns i amics que fan més lleugeres les penes i més divertits els aplecs.

El balanç de les protagonistes del llibre

La part final de la trobada en la que ens exposaven les seves vivències la reservàvem per a que fessin una valoració comparativa entre la vida que elles havien tingut i la que nosaltres, filles o netes, gaudim. De les seves opinions, bastant unànimes, podem extraure una valoració positiva en temes molt variats.

Si poguéssim fer un rànquing d’allò que més admiren, en primer lloc hi trobaríem la nostra llibertat en la forma de vida, el fet de poder escollir lliurement el casament o la solteria sense patir menyspreu ni reprovació social; el fet de poder triar la maternitat i, ben entès, l’accés a l’educació i a la formació, que perceben clarament com la clau d’aquesta llibertat.

En l’àmbit laboral envegen (positivament) el fet de poder triar la nostra ocupació professional i, evidentment, la independència econòmica inherent.

Un altra percepció extraordinàriament positiva és la innovació tècnica, que tant ha influït en l’evolució de les famílies, fent un èmfasi especial en totes les eines que ens ajuden en el dia a dia: màquines de rentar la roba i de rentar plats, neveres, microones, però també tot allò que contribueix a la difusió de la informació, com la televisió o Internet.

Dins del que seria el nucli familiar avaluen favorablement l’evolució que han tingut els homes, en compartir les càrregues domèstiques i familiars.

Finalment, troben molt tranquil•litzadora l’evolució social que ha portat la societat andorrana a ser més tolerant, oberta i integradora.

Totes les valoracions però no són tant optimistes; també veuen amb ulls més crítics altres aspectes de la nostra societat. En aquest cas també trobem unanimitat en lamentar la pèrdua de la relació interpersonal que hi havia amb el veïnat, la família o el poble. Igualment destaquen la pèrdua d’una solidaritat femenina que en les seves generacions sovint anava més enllà de l’amistat.

Entenen que les formes de diversió “modernes” són excessivament complicades i poc profundes pel que fa a les relacions humanes, enyoren per a nosaltres unes festes i diversions senzilles, sense grans despeses, en què el retrobament i el compartir eren claus.

Finalment, reconeixen que l’espectacular evolució econòmica del país, tot i que ha generat un benestar més generalitzat, també ha provocat unes grans diferències en els nivells de vida de les persones, portant a més sofisticació i superficialitat. Expressen amb recança els seus temps, en què la humilitat i la forma de vida equiparava a tots, rics o pobres, i una relació humana més igualitària, que avui s’ha perdut.

Conclusions

Què dir-vos més que no haguem dit ja anteriorment en el propi llibre o en diferents xerrades, que aquest recull d’experiències de Dones d’Andorra ha estat una experiència extremadament enriquidora, tant des del punt de vista personal com de divulgació, i que espero que us aporti, als lectors i als oients, una visió prou clara de tot allò que les dones i la societat actual hem guanyat, però també d’aquelles altres coses, patents o imperceptibles, que hem perdut.

Moltes gràcies.