Celebracions agredolces - 28-12-09

M’hauria agradat aprofitar l’època per parlar de joia i felicitat com escau, malauradament a l’hora de dispensar alegria columnista unes trobades -reals com només la nostra vida quotidiana a Andorra ho permet- em porten a unes reflexions melangioses. Si deia l’altre dia que les celebracions donen la sensació de viure d’acord amb uns estereotips obligats, massa sovint la cruesa de la vida o unes circumstàncies tràgiques fan bascular en un instant aquest gaudi i sensació de joia en sentiments de soledat i d’aflicció.

Així m’ho palesava la senyora de prop de seixanta anys que, a l’atzar del passadís d’un centre comercial, m’explicava com el seu marit, després de quasi quaranta anys de matrimoni i de vida benestant, l’havia deixat amb una “ajuda” mensual de 650 euros que l’havia obligat a buscar feina per poder tirar endavant -feina que, degut a la seva edat, ja no trobava-; amb, a 6 anys vista, una pensió de jubilació de 160 euros; amb una depressió que l’havia portat a dos intents de suïcidi i que ara tractava; i amb uns fills adults que vivien la seva vida prescindint dels problemes materns, cosa que ella entenia. La seva perspectiva de cara al nou any es resumia a trobar una feina adequada i a recuperar un cert equilibri emocional.

També m’ho va recordar la senyora jove i separada, que després d’haver hagut de tancar el negoci i enfrontar nombrosos deutes, es trobava amb una feina precària, amb una família i uns amics que li havien donat l’esquena -ja que els diners o les recomanacions són sovint motius de grinyols en les relacions- i que es disposava a marxar a d’altres contrades per fer tasques benèvoles, oblidant així la seva soledat en dates tan assenyalades.

No sabem quantes persones enfronten cada any unes festes, on l’alegria sembla d’obligat sentiment, amb la nostàlgia de la presència d’algun ésser estimat, amb la recança d’un estat que potser no tornarà o amb un dolor de difícil alleujament.

Que el 2010 sigui pròdig i doni també pau i consol als que ho necessiten.