Llegia fa pocs
dies, amb preocupació, dades extretes d’uns informes publicats pel Council on
Contemporary Families, en els quals, en base a uns sondejos realitzats al llarg
dels darrers 40 anys als estudiants dels Estats Units, es pot veure com en lloc
d’anar avançant cap a la igualtat de gènere, les generacions més joves es
troben estancades en una nebulosa de proporcions inquietants. Si bé la
proporció majoritària de joves que mantenien opinions igualitàries sobre les
relacions de gènere queda patent des del 1977 fins a mitjan dels noranta, a
partir d’aquest moment comencen a sorgir opinions molt més arcaiques que marquen
una inflexió en les tendències.
Així, al 1994 el 42% dels estudiants estaven d'acord en què la millor
família era aquella en la qual l'home era la principal font d'ingressos i la
dona s'ocupava de la casa; al 2014, eren el 58% en opinar el mateix. Al 1994,
menys del 30% dels estudiants pensaven que “l'espòs ha de prendre totes les
decisions importants en la família”, i al 2014 el percentatge ja era gairebé del
40%. Al 1994, el 83% dels homes joves rebutjava la superioritat de les famílies
en les quals l'home servia de sosteniment, però al 2014 la xifra havia caigut
al 55%. Cal remarcar, però –i per sort–, que en aquest darrer cas el desacord
de les dones –segurament molt més sensibilitzades en temes d’igualtat– ha
disminuït molt menys, doncs ha passat del 85% al 1994 al 72% al 2014. I per
confirmar aquesta tendència, des del 1994 ha seguit augmentant la confiança de
les dones joves en que les que tenen una ocupació laboral són tan bones mares
com les que es queden a casa en contra d’un vell tòpic.
No solament són els milenials més
joves els qui semblen resistir-se a continuar amb la revolució del gènere. Cal
recordar que altres estudis han demostrat que, en general, els nord-americans
d'entre 18 i 34 anys se senten menys còmodes que les generacions anteriors amb
la idea que les dones exerceixin papers que històricament han tingut assignats els
homes. A més, els homes milenials són
significativament més propensos que els homes de la generació X o els baby boomers a dir que la societat ja ha
fet tots els canvis necessaris per crear la igualtat en el lloc de treball.
Podríem pensar
que això és el cas específic d’Estats Units però no és ben bé així: un altre estudi recent realitzat en vint-i-dos països
europeus mostra que els que són pares manifesten uns nivells més alts
d'infelicitat en comparació amb els qui no són pares, una diferència que segons
els investigadors “s'explica totalment” mitjançant l'absència de polítiques que
recolzin la conciliació laboral i familiar.
No és d'estranyar que alguns joves pensin que els models familiars més
tradicionals podrien fer la vida menys estressant, però si se’ls hi pregunta sobre
les seves aspiracions familiars, la gran majoria tria compartir el sosteniment
familiar i la cura dels fills –tot i esmentar, això sí, la necessitat de
polítiques laborals compatibles amb la família.
Queda clar que el futur passa doncs per inversions públiques substancials
en la promoció de la igualtat de gènere; per les polítiques de conciliació
laboral i familiar; per baixes per maternitat/paternitat compartides; pels avantatges
financers i/o fiscals per afavorir l’accés al treball amb idèntiques
remuneracions; per la creació de serveis accessibles i humans per a la cura
dels infants; o per sensibilitzar i incentivar la criança compartida dels fills
i el repartiment equitatiu de les tasques domèstiques. Entre d’altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada