12 de juny 2017

Coresponsabilitat per la igualtat 12-06-2017 - El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


La valoració de la dona ha evolucionat molt amb el temps, passant de ser considerada un ésser sense ànima fins avui, en què –teòricament– és considerada com a igual de l’home. Entre temps ha hagut de lluitar per accedir a l’educació, al treball, a l’autonomia econòmica, a la llibertat ideològica i d’opinió, als drets polítics, a la visibilitat creativa, al control reproductiu i sexual, i un llarg etcètera que totes coneixem prou bé. Si haguéssim de resumir aquesta lluita, bàsicament podríem dir que hem hagut de passar de ser el sexe dèbil, tradicionalment depenent del sexe fort, a encaixar en la fórmula existencialista del segon sexe de Simone de Beauvoir. Però l’objectiu final, la igualtat entre els dos sexes, es troba encara en fase de construcció i, pel que sembla, encara trigarà anys en ser una realitat: els anys que han de passar fins que existeixi una voluntat real i solidària entre homes i dones per assolir-la.
És important incidir en el fet que la igualtat entre sexes només serà real si els homes i les dones es posen d'acord en eradicar i superar totes aquelles traves socials, polítiques, ideològiques i econòmiques derivades del patriarcat tradicional. Amb això vull dir que en el món actual hem de ser conscients que hi ha una coresponsabilitat en aquesta evolució i que, a banda de convèncer i d’implicar-hi els homes, resulta absolutament imprescindible que TOTES les dones hi prenguem part. Aquesta és una tasca difícil, sobretot quan escoltes o llegeixes declaracions de dones que diuen que “la igualtat ja s’ha assolit”, que “no necessitem ser feministes per ser lliures”, o que “jo escullo lliurement dependre del meu marit”. I això vol dir que encara hi ha molta feina a fer, també dins del gènere femení.
Quan parlem d’estereotips de gènere oblidem massa sovint que les dones contribuïm a perpetuar-los de moltes i diverses maneres: des de la forma d’expressar-nos (llenguatge verbal, opinions escrites, llenguatge corporal), passant per la difusió d’acudits o articles que ens perjudiquen o discriminen, o també amb la imatge que ens entossudim a mostrar o a aspirar, per no parlar de fets que també diuen molt de nosaltres (per exemple, les superdones que assumeixen que han de ser les millors a la feina i a casa), o d’aquells hàbits de la xafarderia i la crítica que no han sabut desaparèixer al mateix temps que els safarejos del temps de les padrines... Tot plegat, uns hàbits nefastos que reproduïm i transmetem als que ens envolten, fills inclosos.
Hem de recordar, un cop més, que “feminista” no és ni una paraulota ni un insult, només defineix una persona –home o dona– que és partidari del feminisme, i el feminisme és el “moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home” (Gran enciclopèdia catalana), una definició en la que qualsevol de nosaltres ens hi podem retrobar.
El contrari del feminisme no és el masclisme, ho hem d’entendre d’una vegada per totes; el contrari del feminisme és el patriarcat, una organització social i jurídica desfasada, basada en la supremacia del gènere masculí. I hem de recordar que el patriarcat és negatiu també pels propis homes, ja que imposa uns estereotips de virilitat que contradiuen la llibertat individual masculina.
Com deia Beauvoir, “voler ser lliure és voler també que els altres siguin lliures”. Partint d’aquesta premissa, dones i homes treballem junts per, junts, ser lliures.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada