Ens trobem ja a pocs dies de saber qui serà el nou president de la República
Francesa, immersos en una campanya electoral de segona volta podríem dir que sense
precedents. Si bé l’escenari actual pot recordar el de l’any 2002 –en què es
van afrontar en segon torn els candidats Jacques Chirac (RPR) i Jean Marie Le Pen
(FN)–, quan la majoria dels electors d’esquerra es va agrupar per votar en
contra de Le Pen. Fins aquí les semblances; per la resta, la campanya es desenvolupa
de forma prou diferent.
Contextualitzant la campanya del 2002, podem recordar el factor sorpresa de
la primera volta, en què Lionel Jospin –representant del PS i fins llavors
Primer Ministre– va ser eliminat (per poca diferència, també cal dir-ho), tot deixant
pas, per primera vegada en la Va República, al Front Nacional, que va irrompre
amb molta força. Aquest partit, creat als anys 80, es presentava com d’extrema
dreta i nacionalista; el seu líder ja s’havia presentat en eleccions anteriors,
sense assolir ni de bon tros els resultats d’aquell any.
La campanya de la segona volta es presentava turbulenta i es va crear un
front dit republicà –que agrupava tendències de tot tipus de l’espectre polític–
per demanar el vot per a Jacques Chirac. Els partits d’esquerra van iniciar un
moviment a les xarxes socials per fomentar el vot dels seus seguidors per a
Chirac, “amb guants o amb una pinça al nas” si era necessari –en referència a la
seva dubtosa gestió com alcalde de París–; paral·lelament, també es van produir
manifestacions ciutadanes per protestar contra la presència de Le Pen en
aquella segona volta, amb un eslògan força dur: “vergonya de ser francès”. Per
la seva part, el FN va convocar accions multitudinàries –algunes carregades de
simbolisme nacionalista–, on defensava conceptes variats però sempre “en contra
de”. Una campanya que va culminar amb la negativa de Chirac a realitzar el
tradicional debat televisiu i amb una àmplia victòria de “La France ensemble”.
Avui les coses han canviat substancialment. Després de la multipolarització
del vot en la primera volta, en detriment del tradicional bipartidisme, han
arribat al segon torn Emmanuel Macron, un jove polític que representa el també jove
moviment “En marche!” i que, tot i pouar les seves arrels en l’esquerra
francesa, es presenta com un socioliberal, una barreja màgica per acontentar el
màxim d’electors. Com a contrincant, l’hereva Marine Le Pen, que continua la
tradició del pare i del partit, però amb una imatge positivada i molt propera
als treballadors, per procurar atraure votants indecisos.
Aquest cop, però, tot i que molts dels candidats descartats a la primera
volta han fet una crida –com al 2002– a votar contra Le Pen, altres han
preferit demanar l’abstenció; tot i un moviment ciutadà molt important al
carrer i a les xarxes, flota a l’aire un halo d’inquietud. Cal dir que els eslògans
dels dos candidats s’assemblen molt, tant que poden confondre: “Ensemble la
France“ i “Choisir la France”; en els cartells, els respectius retrats mostren
l’ombra d’un somriure sobre un mateix blau de fons. A banda de les diferències programàtiques,
queda clar que la batalla es lliura a d’altres nivells. Si tenim en compte la
crisi, els problemes socials, el terrorisme, el seguit d’informacions que
circulen –com la proximitat de Macron amb determinats poders fàctics o la
pretesa corrupció de Marine Le Pen–, sembla que en campanya els candidats es
troben força igualats.
Només ens cal esperar que, com al 2002, guanyi el mal menor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada