24 d’abr. 2017

Retrats i biografies 24-04-2017 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta



Acabat de celebrar Sant Jordi, he de confessar als lectors que des de ben joveneta m’han apassionat les biografies i que ahir encara vaig adquirir alguns llibres autobiogràfics i de retrats, per no perdre el costum. Suposo que tinc la necessitat de saber què s’oculta darrera la imatge pública d’escriptors, artistes, polítics o, fins i tot, criminals. Sempre m’ha semblat que les petites històries que s’amaguen darrera de la gran història (gran en el sentit de l’amplitud de la seva divulgació) pot arribar a ser més interessant que aquelles versions oficials.
El cert és que ben aviat em vaig adonar que, sovint, aquest tipus d’obres –i especialment en el cas de les autobiografies– tenen una gran part de subjectivitat, o fins i tot de ficció, que no acostuma anar gaire més enllà de la vulgar mentida introduïda per realçar l’autoestima, per protegir algun protagonista o, més simplement, per evitar una nuesa incòmoda de cara als lectors. Uns fets que, a més de limitar la creença absurda de que tot allò que l’autor explica o confessa és la veritat, fan encara més interessant la tasca d’investigació del lector a l’hora d’esbrinar allò que ha estat o allò que l’autor ens vol vendre.
A banda de les realitats genuïnes que van marcant les vides d’aquells que les expliquen –com poden ser els usos, els costums i els gustos de la persona, però també de l’època que li toca viure–, les experiències vinculades a fets més o menys honrosos, o aquelles més emocionals, apareixen esbiaixades per sentiments tan prosaics com la vergonya o l’orgull, o per l’estat d’ànim del moment o la mala memòria, que amb el temps ens porten a reescriure situacions i vivències. Així, poden variar o desaparèixer les tèrboles primeres passes abans d’assolir l’èxit empresarial, les amistats compromeses necessàries al triomf polític, una tendència sexual, una addicció o patologia, o alguna història d’amor mal resolta, per citar només algunes possibilitats.
Quan la biografia o el retrat és l’obra d’un estrany es podria creure que guanya en objectivitat, però gairebé mai és així, ja que la subjectivitat que ens provoca la simpatia o l’antipatia pel personatge pot donar un vernís d’interpretació que falseja una part de la seva història.
Però bé, malgrat aquests biaixos que al final ens poden fer pensar si aquest tipus d’obres no podrien ser incloses en el gènere de la ficció–, segueixo igualment interessada per les biografies i, com deia, any rere any descobreixo algun nou personatge que em fa frisar i al que intento “investigar” per descobrir o completar allò que diu, siguin secrets confessables o inconfessables. És el què em va passar, per exemple, amb Pablo Picasso, que rere una vida plena i artística com la que va desenvolupar, en llegir la realitat vivencial d’alguna de les seves companyes descobries que, en l’àmbit emocional, havia estat un maltractador; o amb la Marilyn Monroe que darrere la imatge superficial i esbojarrada d’actriu amagava intel·ligència i hipersensibilitat; o també amb l’Ernest Hemingway que, a més de genial escriptor i mascle amb testosterona, no era més que un home fràgil que mai es va poder refer d’un amor primerenc.

Al final del camí allò important és llegir, conèixer, aprendre i acceptar que de manera volguda o no tal i com va dir Somerset Maugham “Ningú pot dir tota la veritat sobre si mateix"; jo hi afegiria, pel que fa als biògrafs, “i sobre els altres tampoc”.