Crec que va ser l’any passat que l’antropòleg Robin
Dunbar va publicar un estudi molt seriós sobre les possibles amistats que
podíem tenir les persones normals. Explicava que dins del nostre cercle més
proper podíem comptar amb un màxim de cinc “millors amics”, en un cercle més
ampli –el dels “bons amics”– arribàvem a un màxim d’onze persones, el tercer
cercle –el dels “amics” sense adjectivar– s’ampliava fins al topall de 30
persones, i el quart i darrer cercle, el de les “relacions amigables”, s’enlairava
fins a gairebé 130 persones. Total, que com a molt –degut a la nostra capacitat
cerebral, que limita les nostres possibilitats d’interacció– podíem arribar a
comptar amb entre 100 i 250 amistats. L’estudi, però, no feia menció de la
temporalitat, un factor que pel que em sembla afecta –i molt– les relacions
amistoses que podem anar tenint al llarg de la vida. Per la meva experiència,
les amistats han estat funció de l’etapa vital en la que em trobava i de
l’evolució personal.
Els amics de la infantesa són aquells que
es fan instintivament, des de la ingenuïtat, la compatibilitat i la proximitat
física: t’ajuntes per veïnat, per aficions, pel joc, i fins i tot per les
entremaliadures. Segurament són les amistats més pures, ja que l’interès no en
forma mai part i la relació que es crea és molt especial, com una mena
d’agermanament, sense malícia ni filtres socials. Són aquelles amistats que, si
les circumstàncies de la vida no t’han permès mantenir, et fan sentir una
nostàlgia i un gust de paradís perdut, talment com ho narra Proust.
A l’adolescència, canvia la cosa. El fet
natural és que el jove iniciï un camí de recerca interior per construir la seva
pròpia personalitat i allunyar-se de tot aquell entorn que, de tan segur, ja li
fa una certa nosa. Les amistats s’hi teixeixen de manera més complexa: hi
intervenen els gustos, els secrets compartits, les antipaties o simpaties
comunes, la necessitat d’acceptació i d’integració al grup o, sovint, la
rebel·lia o els sentiments del mal de
vivre en què es retroba.
L’inici de la vida professional o universitària
marca una altra etapa en la manera de fer nous amics. Hi intervenen sovint
conceptes de col·laboració, de compartir coneixements, però també coneixences, similituds
en les formes d’actuar a l’hora d’assumir noves tasques i, evidentment, les
aficions compartides i els estils de vida. També, segurament és el primer cop que
es creen relacions basades en l’interès –no forçosament crematístic, també pot
ser d’ordre romàntic o social.
Desprès, al llarg de la vida adulta i fins
arribar a la vellesa, encara van apareixent noves amistats derivades de molts i
variats motius. La feina permet construir noves relacions, com també la
pràctica d’alguna afició esportiva o artística. El fet de crear una família
porta a relacionar-se amb altres nuclis familiars similars i, fins i tot, els
amics dels amics també poden entrar a formar part del nostre cercle. També és
l’època en la qual les relacions socials se sobreposen a l’amistat, quan
l’interès predomina, tot i que també és el moment en què s’arriba a tenir
suficient maduresa per defugir-les.
El cert, i al final del camí, és que
l’amistat vertadera i recíproca és un dels millors regals de la vida: ens
permet ser millors, més generosos, més oberts, més tolerants i diria que fins i
tot més intel·ligents. La riquesa que aporta un cercle variat d’amics fluctuant
amb el temps és inigualable, i tots hem de tenir –a la vegada o successivament– algun amic confident, un amic conseller,
un amic amb sentit de l’humor, un amic introvertit i sensible, un amic xerraire
i un amic discret, un amic molt bona persona i un amic un pèl dolent, un amic
que toqui de peus a terra i un que faci somiar, un amic per anar a gaudir d’un
concert i un altre que t’assabenti de la darrera xafarderia, una amic
polititzat i un amic àcrata, un amic per sempre i un amic d’anar i tornar..., i
així un llarg etcètera de qualificatius que alguns meravellosos i excepcionals
companys del viatge de la vida poden simultaniejar. Com deia Lord Byron,
l’amistat és l’amor sense ales, un amor necessari per una vida plena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada