2 d’abr. 2017

Amistats 27-03-2017 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Crec que va ser l’any passat que l’antropòleg Robin Dunbar va publicar un estudi molt seriós sobre les possibles amistats que podíem tenir les persones normals. Explicava que dins del nostre cercle més proper podíem comptar amb un màxim de cinc “millors amics”, en un cercle més ampli –el dels “bons amics”– arribàvem a un màxim d’onze persones, el tercer cercle –el dels “amics” sense adjectivar– s’ampliava fins al topall de 30 persones, i el quart i darrer cercle, el de les “relacions amigables”, s’enlairava fins a gairebé 130 persones. Total, que com a molt –degut a la nostra capacitat cerebral, que limita les nostres possibilitats d’interacció– podíem arribar a comptar amb entre 100 i 250 amistats. L’estudi, però, no feia menció de la temporalitat, un factor que pel que em sembla afecta –i molt– les relacions amistoses que podem anar tenint al llarg de la vida. Per la meva experiència, les amistats han estat funció de l’etapa vital en la que em trobava i de l’evolució personal.
Els amics de la infantesa són aquells que es fan instintivament, des de la ingenuïtat, la compatibilitat i la proximitat física: t’ajuntes per veïnat, per aficions, pel joc, i fins i tot per les entremaliadures. Segurament són les amistats més pures, ja que l’interès no en forma mai part i la relació que es crea és molt especial, com una mena d’agermanament, sense malícia ni filtres socials. Són aquelles amistats que, si les circumstàncies de la vida no t’han permès mantenir, et fan sentir una nostàlgia i un gust de paradís perdut, talment com ho narra Proust.
A l’adolescència, canvia la cosa. El fet natural és que el jove iniciï un camí de recerca interior per construir la seva pròpia personalitat i allunyar-se de tot aquell entorn que, de tan segur, ja li fa una certa nosa. Les amistats s’hi teixeixen de manera més complexa: hi intervenen els gustos, els secrets compartits, les antipaties o simpaties comunes, la necessitat d’acceptació i d’integració al grup o, sovint, la rebel·lia o els sentiments del mal de vivre en què es retroba.
L’inici de la vida professional o universitària marca una altra etapa en la manera de fer nous amics. Hi intervenen sovint conceptes de col·laboració, de compartir coneixements, però també coneixences, similituds en les formes d’actuar a l’hora d’assumir noves tasques i, evidentment, les aficions compartides i els estils de vida. També, segurament és el primer cop que es creen relacions basades en l’interès –no forçosament crematístic, també pot ser d’ordre romàntic o social.
Desprès, al llarg de la vida adulta i fins arribar a la vellesa, encara van apareixent noves amistats derivades de molts i variats motius. La feina permet construir noves relacions, com també la pràctica d’alguna afició esportiva o artística. El fet de crear una família porta a relacionar-se amb altres nuclis familiars similars i, fins i tot, els amics dels amics també poden entrar a formar part del nostre cercle. També és l’època en la qual les relacions socials se sobreposen a l’amistat, quan l’interès predomina, tot i que també és el moment en què s’arriba a tenir suficient maduresa per defugir-les.
El cert, i al final del camí, és que l’amistat vertadera i recíproca és un dels millors regals de la vida: ens permet ser millors, més generosos, més oberts, més tolerants i diria que fins i tot més intel·ligents. La riquesa que aporta un cercle variat d’amics fluctuant amb el temps és inigualable, i tots hem de tenir a la vegada o successivament algun amic confident, un amic conseller, un amic amb sentit de l’humor, un amic introvertit i sensible, un amic xerraire i un amic discret, un amic molt bona persona i un amic un pèl dolent, un amic que toqui de peus a terra i un que faci somiar, un amic per anar a gaudir d’un concert i un altre que t’assabenti de la darrera xafarderia, una amic polititzat i un amic àcrata, un amic per sempre i un amic d’anar i tornar..., i així un llarg etcètera de qualificatius que alguns meravellosos i excepcionals companys del viatge de la vida poden simultaniejar. Com deia Lord Byron, l’amistat és l’amor sense ales, un amor necessari per una vida plena.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada