20 de març 2017

Modals d’avui 20-03-2017 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta



La nostra vida quotidiana es troba emmarcada per unes normes de convivència basades essencialment en el respecte i l’educació, allò que ens han ensenyat a casa des de petits o que el frec a frec de la vida adulta ens ha après.
Així, resulta obvi que truquem a les portes tancades abans d’entrar, que saludem quan entrem o sortim d’un lloc en el que s’hi troben més persones, que respectem els torns de paraula en una conversa plural, o que no aixequem la veu en una discussió per acalorada que sigui. En el tracte el més senzill és demanar les coses si us plau, agrair allò que se’ns ofereix, no riure’s de les dificultats dels altres, excusar-se o demanar perdó per qualsevol error i, en definitiva, ser amable amb tothom, coneguts o no.
A l’hora de menjar, mantenir l’esquena recta, no posar els colzes a la taula o menjar amb la boca tancada i sense fer soroll, són uns mínims d’obligat compliment. Igualment, a l’hora de contactar amb les persones –amb lleugeres variacions segons els països– no s’acostuma telefonar ni visitar la gent abans de les 9 del matí ni després de les 9 del vespre, encara que l’ús de les xarxes socials i la generació a la que es pertany també poden fer variar la cosa.
Quant als transports públics, encara veig alguna vegada com algun jove cedeix el seu seient a una persona gran o a una dona embarassada, el què em fa valorar l’educació rebuda a casa seva. Pel que fa a l’entrada i a la sortida, no tothom entén que abans d’entrar s’ha de deixar sortir, molt simple però poc freqüent. De la mateixa manera, en els locals públics mantenir la porta oberta pels que venen just al darrera és un mínim.
Quan et presenten algú, a banda de l’encaixada o l’abraçada de rigor, és important mirar la persona als ulls i –amb facilitat o no– mantenir-hi una mínima conversa. Al telefonar és bàsic identificar-se, contrastar que no s’està molestant l’interlocutor (sobretot si és per mòbil), per finalment anar al motiu de la trucada. I una cosa molt bàsica i de tots els temps, en la què conflueixen la higiene i l’educació, és que en cas de tenir tos, esternuts o badalls, s’ha de posar la mà davant de la boca.
Una de les situacions que més pena fa és, en els espectacles de música clàssica, el fet que cada cop més veiem una manca de respecte pels artistes, però també per a la resta d’espectadors. Costa entendre com són recurrents les persones que parlen durant l’espectacle –de fet, quan es tanquen els llums les converses s’han d’acabar–, que tussen o esternuden sorollosament al bell mig d’un instant màgic de l’actuació, per no mencionar els que masteguen xiclet amb la boca oberta, fent gaudir la flaire de menta o de maduixa a tota la fila; i què dir dels que juguen amb el mòbil amb la il·luminació al màxim, o dels que s’aixequen i marxen al mig de l’espectacle amb poca discreció No entraré a valorar els aplaudiments a destemps, no tothom té la obligació de saber quan toca o no aplaudir; en aquest cas el més senzill és ser prudent i seguir l’exemple de la resta d’espectadors. Per la meva part, només espero que cada cop més persones puguin accedir a la música clàssica, que és un dels grans plaers de la vida i un privilegi pels humans; això sí, respectant els altres i evolucionant i innovant, però sense crispetes.

Allò que en una altra època en deien modals s’ha anat adaptant als nous temps, arribant fins avui, en què si bé es celebra la república independent de la nostra casa i la llibertat en tant que respecte dels drets de cadascú, no podem oblidar que l’ordre i la convivència obeeixen al respecte dels drets de tots.