Aquesta darrera setmana crec que gran part de la població
d’Andorra ens hem quedat en estat de xoc en assabentar-nos de l’arrest d’uns
polítics i d’un càrrec públic, en el marc de la investigació d’un afer
relacionat amb malversació de fons i amb falsedat documental. Al voltant
d’aquest tema hem pogut escoltar i llegir molts comentaris, des de lloar que la
democràcia i la justícia funcionen amb normalitat a casa nostra –com en qualsevol
altre estat de dret–, de defensar la presumpció d’innocència dels detinguts, de
felicitar la justícia i la policia per la investigació duta a terme, i molts
altres, sense acabar de trobar, però, una reflexió més profunda sobre la manca de
transparència en els afers públics, o sobre la responsabilitat política.
El cert és que històricament no sempre s’ha estat molt
curós en l’ús del diner públic, com tampoc s’ha mirat molt prim en allò que ara
en diuen tràfic d’influències, i que tots –en ser el nostre país tan petit– hem
conegut de primera mà, en algun moment o altre, algun cas més o menys flagrant.
Però bé, ara això pertany al passat, les noves regulacions legals han fet que
aquells hàbits tolerats –però no menys criticats– hagin esdevingut delictes amb
noms i cognoms.
Aquests canvis legislatius haurien hagut de marcar un
abans i un després en la manera de gestionar l’erari i els afers públics. Malauradament,
sembla que encara pesa –i molt– la manera de fer d’èpoques pretèrites, i més
encara quan constatem que aquest tipus d’actuacions ens posen a l’alçada dels nostres
germans més grans, els països veïns. Deixant de banda la reacció de
descontentament que poden tenir els ciutadans, que no poden disposar d’aquestes
facilitats o d’aquests beneficis, com també la incomprensió que senten quan
veuen de quina manera les administracions es gasten o inverteixen els diners en
temes que no estan encaminats a millorar la qualitat de vida o a resoldre
qüestions apressants per a ells (com per exemple la caixa de la seguretat
social), amb els seus problemes personals se’ls fa difícil pensar en solucions
per que aquestes situacions no es perpetuïn.
És aquí on haurien d’intervenir els partits polítics,
aplicant allò que tan sovint esmenten en els seus programes electorals però que,
també malauradament, sempre acaben reressagant: mesures eficaces per promoure
la transparència dins l’administració i una regulació específica sobre la
responsabilitat política. Perquè el que sí queda clar és que, davant la
disparitat de valors –o les interpretacions més o menys laxes en les formes–
dels que arriben a gestionar la cosa pública, cal evidentment reforçar el marc
normatiu per tal d’evitar situacions més que irregulars.
Tot i el bon funcionament de la nostra democràcia, com
deia a l’inici, ha arribat un moment en què no és suficient la confiança cega
als governants, ni l’intercanvi de preguntes i de respostes entre els nostres
representants polítics, ni els mecanismes de control institucionals. Els
ciutadans tenim el dret –i l’obligació– de poder exigir transparència, perquè
s’implementin mecanismes d’accés a la informació pública i normes de bon govern
com a eix principal de qualsevol acció política. Perquè, cal recordar-ho, els
diners i els béns que s’hi gestionen són els nostres, els teus, els meus, els
de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada