Després dels esdeveniments sobrevinguts
el vespre del 31 de desembre a Colònia –i de la difusió que es va començar a
donar de fets similars a diferents països europeus–, la reacció dels partits de
dreta no s’ha fet esperar, atacant les posicions més aperturistes en relació a
la immigració i denunciant els perills de la multiculturalitat.
Ben cert és que resulta molt
difícil ser just i ponderat davant d’uns fets tan greus com són l’assetjament
massiu i la violència sexual contra les dones, que recorden esdeveniments
similars que van tenir lloc fa pocs anys als països àrabs, i que remou en
profunditat la consciència col·lectiva de les societats europees en contra de
la imatge que es té de la immigració i de l'Islam.
La realitat, però, és que
aquestes actuacions no tenen res a veure ni amb la multiculturalitat ni amb la
immigració, i que tampoc es poden assimilar a allò que és realment l’Islam; en
aquest cas, la violència no és ni una qüestió cultural ni tan sols una qüestió
religiosa, és un problema d’educació. Tot i que les societats europees ens omplim
la boca de conceptes com la igualtat, la llibertat, la justícia social, la
tolerància..., la realitat no deixa de demostrar que el masclisme –o, pitjor
encara, la violència masclista– segueix estant a l’ordre del dia, de sud a nord
i d’oest a est.
El que més costa d’entendre
és la utilització política i la instrumentalització social que es fa d’aquests
esdeveniments; en lloc de portar a buscar solucions a l’arrel del problema,
només indueixen alarma i generen el sentiment d’una major inseguretat ciutadana,
fins aconseguir que l’opinió pública se senti hostil als immigrants. Com deia l’Emma
Riverola al Periòdico de Catalunya d’ahir “no podem caure en la trampa
d’escollir entre la integritat de les dones i l’acollida als refugiats”, tot i
que això és el que pretenen determinats partits polítics populistes i certs moviments
socials de l’extrema dreta.
Sabem que l’educació és l’única
eina eficaç a l’hora d’eradicar el masclisme i d’imprimir, d’una vegada per
totes, en la ment de les persones que les dones són iguals que els homes, més
enllà de qualsevol consideració religiosa, cultural o, també, identitària. Defensar
el dret a la diferència, la llibertat religiosa o ideològica, la convivència
pacífica, són unes actuacions absolutament imprescindibles en la societat
actual, com també ho és la lluita quotidiana per què la igualtat entre dones i
homes esdevingui real.
Més enllà d’allò que se’ns
vol fer veure, hem de saber –segons dades de l’OMS– que de cada tres dones del
món una ha estat subjecte de violència; segons dades de l’Agència pels drets
fonamentals de la Unió Europea, una de cada dos dones dels països escandinaus
ha patit violència masclista; i segons dades de la Banca Mundial, el 86% de
l’assetjament sexual és perpetrat per coneguts i/o familiars. Amb aquestes
dades a la mà, ¿hem de seguir estigmatitzant la immigració, o hem d’empènyer
els governs i els organismes responsables a emprendre campanyes d’educació per
la igualtat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada