21 de des. 2015

La mort no és una excusa 21-12-2015 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Com passa quasi bé sempre, amb el canvi estacional, i en pocs dies, les defuncions se succeeixen a un ritme massa vertiginós perquè això no afecti una societat petita com la nostra i ens faltin hores per poder atendre com cal les famílies dels finats.
Abans –i avui encara algun cop– ens podíem assabentar de la mort d’algú per la pròpia família o pel veïnat, que s’encarregaven de comunicar-ho als més propers i així, de boca a orella, s’anava estenen la trista nova; una altra opció era mitjançant les crides públiques efectuades pels serveis comunals, tot i que actualment els sorolls de les ciutats o de les valls fan que molt sovint l’eco dels noms de les famílies es perdi en l’aldarull i que es restringeixi la difusió a una zona local més limitada; finalment, encara ens queden els diaris, tot i que la varietat dels mateixos i les preferències d’uns i altres, tant a l’hora de publicar l’esquela com de llegir el mitjà, fan que regularment t’assabentis massa tard del succés.
A banda d’aquest accés a la informació deficient i sovint tardà, l’etapa del funeral també mereix reflexió; si bé hauria de consistir en l’acompanyament en el sentiment dels familiars i en el suport moral més explícit, sovint es converteix –segons la notorietat (o no) del finat o de la seva família– en un esdeveniment social més, el qual –segons les circumstàncies de la defunció i l’apreci a la família– pot oscil·lar entre l’acte silenciós i respectuós, on els gests es fan més importants que les paraules, o, al contrari, un acte bulliciós i eminentment social en què es retroben amics, coneguts, polítics i tafaners de tota mena i en què les converses giren al voltant de tots el temes d’actualitat amb, de tant en quant, un magre record per aquell que és, per darrera vegada, el protagonista de l’esdeveniment.
No deixa de ser curiosa aquesta relació que tenim amb la mort. El més habitual és que tothom, gairebé sense excepcions, esdevingui més tolerant i generós amb aquell que ens ha deixat; de forma sorprenent, tant les persones que han passat per la vida deixant bons records com aquelles que no han tingut precisament una trajectòria exemplar, acaben sent subjecte de lloances per un motiu o altre, simplement pel fet de morir.
La veritat és que, a banda de l’educació judeo-cristiana que ens ritma la vida –des de fa tants segles– amb el perdó de Déu (una bona excusa quan som vius per repetir maldats i tornar a ser perdonats, la fantàstica roda que deixa en no res –també des de fa segles– els mals comportaments dels cristians) segurament, en el fons, és la por de la mort el què fa trontollar la memòria dels que resten vius i aporta aquest vernís de tolerància i generositat amb els difunts.

Com deia Jules Vallès “La mort no és una excusa”; si ho fos caldria reescriure els llibres d’història.