Sovint, a banda de provocar
reflexions més transcendentals, les campanyes electorals aguditzen l’enginy i
ens porten a analitzar el comportament humà d’una manera un xic diferent.
Ser candidat implica (o
hauria d’implicar, habitualment) tenir ganes de participar activament a la
gestió pública; voler servir un país, una regió, un municipi; estar disposat a emprendre
polítiques encaminades a millorar la vida dels ciutadans; preveure
l’establiment d’estratègies concretes per promoure la prosperitat general; saber
implantar accions a curta, mitja i llarga durada per preservar el medi, la
cultura i les especificitats que fan la identitat d’una terra o d’un poble.
Ser candidat, però,
implica també embrancar-se en la difícil tasca de vendre la imatge pròpia, la
del partit o grup al qual es pertany i, evidentment, el programa polític que
serà (o hauria de ser) l’eix vertebrador de l’acció de govern. Aquesta etapa –segons
els mitjans dels què es disposa– consisteix bàsicament en posar per sortir
retratat als cartells mostrant el millor perfil i somriure; en gravar espots
electorals que diferenciïn uns d’altres partits i, sobretot, que permetin posar
veu i cara als candidats, sempre sota el prisma dels assessors del moment; en
participar a tants debats, tertúlies i entrevistes com sigui possible, per
transmetre de la millor manera la voluntat i el programa polític que guia (o
hauria de guiar) cada llista; finalment –i si el temps ho permet–, el frec a
frec personal i el festeig, que esdevenen obligatoris a l’hora de demanar el vot cara a cara.
Aquesta fase de la
campanya electoral –força delicada i en alguns indrets amb un pes específic
molt important, quan els polítics es troben allunyats física o
intel·lectualment dels seus electors potencials–, pot passar de ser una
campanya més a una captació exitosa de vots, però també en pot fer perdre o, el
que és pitjor, pot arribar a transmetre una imatge distorsionada de tot plegat:
els candidats, el partit i, fins i tot, el programa polític. Ara que podem
observar la campanya de les eleccions comunals a casa nostra –i, paral·lelament,
la campanya electoral a la veïna Espanya– veiem com es reafirma tot allò dit
anteriorment.
Al nostre país, on la petitesa
afavoreix la proximitat i el coneixement de les persones, no hem deixen de
sorprendre les mutacions que alguns candidats i partits poden arribar a
transmetre. Més enllà dels canvis tolerables en la vestimenta o en el logotip;
dels esforços per expressar-se millor o de llimar una mica aquell accent català
occidental d’uns o –al contrari– d’arrodonir l’andorrà serrat d’altres;
d’emprar tècniques de memorització o de parlar amb nervis, tot i els papers
estesos al davant; més enllà de tot això, hi ha un pas infranquejable que els
més raonables s’haurien de resistir a donar, que és el d’aparentar el que no
són, d’emprar termes que no els hi són habituals, o el de jugar uns rols
predeterminats, suggerits o imposats (ves a saber per quins assessors). Com diu
el fotògraf Carlos Duque, en la imatge pública el més important és que es
tingui una personalitat pròpia i caràcter: la credibilitat és bàsica. Sort que
el ridícul no mata i només incomoda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada