7 de des. 2015

Imatge pública 7-12-2015 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Sovint, a banda de provocar reflexions més transcendentals, les campanyes electorals aguditzen l’enginy i ens porten a analitzar el comportament humà d’una manera un xic diferent.
Ser candidat implica (o hauria d’implicar, habitualment) tenir ganes de participar activament a la gestió pública; voler servir un país, una regió, un municipi; estar disposat a emprendre polítiques encaminades a millorar la vida dels ciutadans; preveure l’establiment d’estratègies concretes per promoure la prosperitat general; saber implantar accions a curta, mitja i llarga durada per preservar el medi, la cultura i les especificitats que fan la identitat d’una terra o d’un poble.
Ser candidat, però, implica també embrancar-se en la difícil tasca de vendre la imatge pròpia, la del partit o grup al qual es pertany i, evidentment, el programa polític que serà (o hauria de ser) l’eix vertebrador de l’acció de govern. Aquesta etapa –segons els mitjans dels què es disposa– consisteix bàsicament en posar per sortir retratat als cartells mostrant el millor perfil i somriure; en gravar espots electorals que diferenciïn uns d’altres partits i, sobretot, que permetin posar veu i cara als candidats, sempre sota el prisma dels assessors del moment; en participar a tants debats, tertúlies i entrevistes com sigui possible, per transmetre de la millor manera la voluntat i el programa polític que guia (o hauria de guiar) cada llista; finalment –i si el temps ho permet–, el frec a frec personal i el festeig, que esdevenen obligatoris  a l’hora de demanar el vot cara a cara.
Aquesta fase de la campanya electoral –força delicada i en alguns indrets amb un pes específic molt important, quan els polítics es troben allunyats física o intel·lectualment dels seus electors potencials–, pot passar de ser una campanya més a una captació exitosa de vots, però també en pot fer perdre o, el que és pitjor, pot arribar a transmetre una imatge distorsionada de tot plegat: els candidats, el partit i, fins i tot, el programa polític. Ara que podem observar la campanya de les eleccions comunals a casa nostra –i, paral·lelament, la campanya electoral a la veïna Espanya– veiem com es reafirma tot allò dit anteriorment.

Al nostre país, on la petitesa afavoreix la proximitat i el coneixement de les persones, no hem deixen de sorprendre les mutacions que alguns candidats i partits poden arribar a transmetre. Més enllà dels canvis tolerables en la vestimenta o en el logotip; dels esforços per expressar-se millor o de llimar una mica aquell accent català occidental d’uns o –al contrari– d’arrodonir l’andorrà serrat d’altres; d’emprar tècniques de memorització o de parlar amb nervis, tot i els papers estesos al davant; més enllà de tot això, hi ha un pas infranquejable que els més raonables s’haurien de resistir a donar, que és el d’aparentar el que no són, d’emprar termes que no els hi són habituals, o el de jugar uns rols predeterminats, suggerits o imposats (ves a saber per quins assessors). Com diu el fotògraf Carlos Duque, en la imatge pública el més important és que es tingui una personalitat pròpia i caràcter: la credibilitat és bàsica. Sort que el ridícul no mata i només incomoda...