Si la setmana passada parlava de quant
intel·lectualment estimulant trobava la reflexió sobre el futur del coprincipat,
en el cas que l’Església volgués renunciar al poder temporal, aquesta setmana trobo
engrescador i curiós veure com, a la veïna Espanya, alguns ajuntaments són
ocupats amb total legalitat per equips de ciutadans que s’han llançat a la
política per fer alguna cosa diferent.
No deixa de resultar curiós veure
com aquests ciutadans-polítics entren a la plaça per reemplaçar els polítics-polítics,
emmarcats aquests dins d’uns partits consolidats que han emprat al llarg de
molts anys estratègies conservadores, que han beneficiat a les capes més altes de
la societat en detriment d’altres més endarrerides.
Només agafant de referència dues grans
ciutats, com Madrid i Barcelona, no deixa de ser extraordinari que dues dones –de
talla i trajectòria força diferents, com són les de Manuela Carmena i d’Ada
Colau– ostentin el comandament d’unes alcaldies de gestió força complexa. Elles
més que ningú representen la imatge d’un canvi: de ser unes ciutadanes
reivindicatives sense un posicionament polític i ideològic clarament marcat,
han passat a esdevenir polítiques actives sobre la base d’un plantejament resolutiu
dels problemes de la ciutadania, més encarat a fets, a resultats i a eficiència,
que a promeses.
Ara arriba el moment en què, des del
sentit comú i el desconeixement dels aparells polítics, hauran de demostrar que
són capaces de dur a terme allò pel qual se les ha triat; hauran de deixar
palès que l’actual èxit d'una forma d'entendre la
política no té res a veure amb allò que molts els hi retreuen: ser populistes,
directament influïdes pels moviments d'esquerres llatinoamericans. És més que probable
que la seva gestió estigui lluny d’acontentar tots els habitants de les
respectives ciutats, però si aconsegueixen una millora de les condicions de
vida dels més desafavorits, una major consciència de la sostenibilitat (en tots
els sentits de la paraula) de les seves urbs, una revaloració dels valors
culturals i d’integració dels seus habitants –cal
recordar que les cinc mesures urgents que les guien són: paralitzar els desnonaments,
revertir l’externalizació de serveis, garantir subministraments bàsics,
garantir prestacions sanitàries i la posada en marxa d’un pla urgent d'inserció
laboral que impliqui més ocupació pública–, és
més que probable que ja resulti un gran pas endavant.
La part més delicada de la
seva gestió es trobarà en la vessant econòmica i de l’obtenció de recursos, ja
que els hi resultarà extremadament complicat aconseguir el suport i
col·laboració d’empresaris i inversors quan, per activa i per passiva, han dit
i demostrat al llarg de la seva campanya que la reactivació industrial, turística
i comercial –entre d’altres– no són els
seus punts prioritaris, i que les mesures urgents que propugnen impliquen un
augment de més del 30% de la despesa pública. Trobar l’equilibri entre el compliment
dels seus compromisos, la racionalització de la despesa pública i –possiblement– l’augment impositiu, serà la clau de la seva gestió. Ara
per ara uns reptes per descobrir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada