Aquests darrers dies –engegant motors de
la campanya electoral, of course– hem
començat a veure algunes actuacions, declaracions i promeses que, vist l’entorn
actual i la nostra història recent, no poden més que despertar perplexitat.
Quan es parlava de l’habilitat política,
Churchill deia que era l’habilitat de predir allò que passarà demà;
malauradament, molts decennis després, els electors d’arreu s’han anat adonant
què predicció i promeses no són ben bé el mateix i què, més que prediccions,
s’acaben convertint en hams que hàbilment comunicats i filtrats poden esdevenir
el ganxo que porta el confiat ciutadà a votar una o altra opció. D’aquí a
pensar que els polítics tergiversen o, fins i tot, menteixen a consciència,
podria haver-hi només un pas, tot i que prefereixo pensar que la majoria de les
vegades aquestes llicències es fan de bona fe, sota l’embranzida de
l’adrenalina que porta la cerca i consecució del poder polític que -com l’amor,
segons diuen- fa perdre bastant el sentit de la realitat.
Ara bé, si les realitats desvirtuades
corresponen al discurs oficial i es poden fer tranquil·lament mirant l’horitzó,
la càmera o el micròfon, no deixen de resultar interessants els plantejaments
que fan els polítics en el tu a tu –que tant caracteritza la política andorrana–,
perquè no és el mateix manipular en abstracte que prometre en el cara a cara.
No és cap secret que els assessors en temes de comunicació política, a banda de
controlar la imatge i de presentar el millor perfil dels seus clients, es
troben amb tasques molt més feixugues, com per exemple ensenyar al polític a no
respondre preguntes compromeses o a defugir amb elegància la confrontació del
cos a cos. Tot i així, resulta difícil mostrar tranquil·litat i seguretat en
dir una veritat a mitges o una mitja mentida mirant als ulls.
El cas és que els polítics –de bona o
mala fe– juguen amb un avantatge que no és negligible: això ja s’està fent des
de fa molts anys i els ciutadans –de bona o de mala fe– són molt tolerants, amb
errors que sovint ells també cometen. En una era en què la tolerància, o la
superficialitat de la intolerància a la mentida, ja forma part de les normes
bàsiques de convivència pacífica, ¿com es pot demanar sinceritat absoluta als
polítics i programes electorals basats en la lògica i el possibilisme, quan els
propis ciutadans també es conformen sovint en les mitges veritats del seu dia a
dia, d’allò que podria ser però que finalment no és?
És una utopia parlar d’una societat
democràtica en què la veritat seria un puntal de l’exercici del poder, perquè
això implicaria una tolerància zero a les afabulacions o les promeses inviables
i significaria que, tant els ciutadans com els mitjans de comunicació, haurien
de practicar un exercici de denuncia cada vegada que es trobessin amb mentides
o manipulacions. Òbviament, això en el nostre entorn actual resulta del tot
inviable perquè la manipulació, tristament, a més d’acceptada, resulta
inevitable, necessària i útil a la majoria dels electors. Diuen que cada grup social, cada persona, inclòs el
polític i el seu partit, tenen els seus propis interessos, freqüentment a
termini molt curt. I així ens va…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada