És difícil en èpoques
com les actuals trobar temes amables per les columnes setmanals. Entenc que és cansat
per als lectors veure com dia sí i dia també, les notícies s’entesten a
parlar-nos de crisi, de desocupació, de misèries llunyanes o properes, de
corrupció i de descrèdit polític, tot plegat tant fora com dins de les nostres
fronteres.
També és cert que, més
enllà de les notícies que només fan que plasmar una part de la realitat que ens
envolta, cada cop són més les persones que defugen aquesta realitat i que, com
l’estruç que amaga el cap a terra, intenten aïllar-se i es creuen així protegides
per la popular filosofia del “qui dia passa any empeny” i del “mentre no ens
toqui de massa a prop i anem fent, el temps acabarà per tornar a posar les
coses al seu lloc”. Aquesta apatia que es converteix en deixadesa no és ni de
bon tros el comportament adequat a la situació actual.
Mentre tant, altres, més
conscienciats o simplement directament tocats per les problemàtiques que ens
envolten, es mobilitzen i intenten actuar per influir en aquest moviment que
ens porta, encara que només sigui introduint algun gra de sorra en l’engranatge
tan ben lubricat de la nostra societat. És una tasca àrdua perquè són pocs i,
sovint, poc o mal organitzats, i la seva batalla contra tot allò immobilista i
conservador que és el poder els assimila a quixots lluitant contra molins de
vent.
El que tothom té clar és
que, sigui quin sigui el problema del qual parlem, els governants i les
administracions són incapaços de trobar-hi solució, perquè sovint ells han
estat al seu origen. Llavors, què fer? La desafecció política i l’apatia ja no
són comportaments tolerables, cal que la majoria dels ciutadans actuïn, que ho
facin des de les seves possibilitats –per petites o insignificants que puguin
semblar–, que s’agrupin al voltant d’uns objectius legítims per reivindicar i
aconseguir que les coses canviïn, senzillament perquè, com cantava Joan Baez, l’acció
és l’antídot de la desesperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada