Suïcidis públics privats 10-12-2012 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta

Les persones som força diferents en moltes coses; una d’elles és la manera d’afrontar les dificultats greus, el patiment físic o psíquic. El suïcidi, que és sovint el punt final que algunes persones trien per acabar amb el seu sofriment, no deixa de tenir en aquests darrers anys una incidència molt important en el lot de les notícies quotidianes. Així, veiem com moltes persones es donen la mort per l’esgotament total dels seus recursos o pel desnonament; les causes són tan diverses com la desesperació, el sentiment de trobar-se amb un obstacle infranquejable o, més simplement encara, la impotència, intentant amb el seu acte cridar l’atenció pública sobre un problema soluble però que ningú (dels que podrien) resol. Això ha passat recentment a Grècia o a Espanya.

Altres casos, propers a l’eutanàsia, són els suïcidis de persones que, amb o sense ajuda, decideixen posar fi a un patiment físic o psíquic que els hi resulta insostenible. Coneixem casos terribles, però un dels darrers publicats no deixa de ser tractat amb una certa morbositat: una nord-americana s’ha suïcidat als 39 anys després d’escriure una tribuna en el diari del seu poble (Tampa) on explicava que no suportava més patir la síndrome d’excitació genital persistent, malaltia que li impossibilitava tenir una vida laboral normal (prop de 50 orgasmes al dia) i que, sense recursos ni pensió d’invalidesa, només va trobar aquesta sortida.

Un altre suïcidi del qual s’han fet àmpliament ressò els mitjans és el d’una infermera de l’Hospital King Edward VII –degut aparentment a la vergonya–, víctima de la inventiva d’uns periodistes australians que, fent-se passar per la reina Isabel II, van obtenir d’ella informació –relativament banal– sobre la salut de la princesa consort, embarassada i allí ingressada.

Als mitjans només hi surten alguns suïcidis. Potser n’hi hauria menys si actuéssim entenent que la nostra resignació o la nostra indiferència faciliten el suïcidi d’algú altre, però potser també el d’una part nostra.